El periodista cultural i expert en arts escèniques Nil Martín López ens presenta al ‘Plaça Tísner‘ diverses propostes teatrals programades a sales petites o de baix pressupost. Per Martín, “el teatre de prop, fet amb pocs mitjans, també pot tenir molta màgia i fer-nos viatjar“. Per això, considera que és molt important donar suport a sales i companyies petites o, fins i tot, autogestionades.
‘Al contrari!’
Lluïsa Cunillé
Els textos de Cunillé sempre són enigmàtics, de vegades difícils, però segons Nil Martín “en aquesta obra trobem una Cunillé especialment accessible i, fins i tot, estranyament còmica, que ens traurà uns riures amargs”. Ens parla de la precarietat al món teatral, en què l’eina més potent és la màgia de les actrius per fer-nos-ho imaginar tot amb molt pocs recursos.
Està protagonitzada per la directora d’un teatre municipal que, per falta de pressupost, no pot programar mai res i no té ni calefacció. Li dona vida l’actriu Antònia Jaume, amb una interpretació excel·lent, trencada des del minut zero. I, al seu constat, apareixen un munt de personatges (el seu exmarit, la seva germana, la dona de l’exmarit…) tots ells interpretats per una camaleònica Berta Giraut que canvia de perruca i d’accent com si fos la cosa més fàcil del món, i que agafa el contrapunt més còmic i absurd de l’obra. Per Martín, una obra “imprescindible”.
Atrium, del 9 de gener al 4 de febrer
‘Una casa en la montaña’
Albert Boronat
Una proposta encara de més proximitat. I és que el teatre ha sabut fer de la necessitat, virtut i, de vegades, els espais petits poden servir-nos per potenciar l’efecte de comunitat entre públic i intèrprets. Això és precisament el que passa a la nova proposta d’Albert Boronat, que farà les delícies dels amants dels thrillers conversacionals.
Un espectacle en què un grup reduït d’espectadores compartirem taula amb els actors Sergi Torrecilla i Javier Beltrán, i amb el mateix autor i director de la proposta, Albert Boronat (dramaturg al darrere d’obres com Snorkel, de La Virgueria o Prostitución, que vam veure al TNC).
Una proposta que és com un thriller intel·lectual, ple de referents poètics, filosòfics i de ciència-ficció, però també canalla. Una solitària casa enmig de la muntanya acull dos homes de qui no sabem res. Només una cosa sembla segura: un ha d’acabar amb l’altre. Però qui matarà qui?
Heartbreak Hotel, fins al 4 de febrer
‘De l’amistat’
Col·lectiu Las Huecas
Ja es va poder veure al festival Temporada Alta i ara arriba a la Sala Beckett. Es tracta d’una investigació escènica del Col·lectiu Las Huecas sobre la seva pròpia amistat (la de Núria Corominas, Júlia Barbany, Esmeralda Colette i Andrea Pellejero) com a “amigues que fan teatre juntes”. Es pregunten si és possible ser amigues i treballar juntes, si el fet de fer teatre modifica o limita els seus vincles d’amistat.
A més, assegura Nil Martín, ens ho passarem molt bé segur, perquè Las Huecas tenen aquesta virtut de ser profundes i lúcides però des d’un humor “random” i erràtic (en el millor sentit de la paraula), que juga molt amb el ridícul, amb l’absurd, però també amb les imatges de gran força poètica. En aquest cas, sense revelar gaire més, podem dir que una de les imatges clau és que veurem Las Huecas desdoblades.
Sala Beckett, fins al 18 de febrer
‘Parad de pararme’
Sílvia Albert Sopale i Carolina Torres Topaga
El teatre de proximitat, sovint té menys recursos que les macroproduccions dels grans teatres, amb grans caps de cartell, però aquest caràcter més marginal i precari també el fa més lliure, segons com, i permet que hi veiem temes que no trobem als grans espectacles.
En aquest cas, la violència que pateixen moltes persones racialitzades per part de la policia, que les tracta amb més agressivitat, les criminalitza i les obliga tot sovint a identificar-se sense justificació. Tot això ho recollia l’any 2021 un informe de SOS Racisme, i a partir d’aquí la companyia va decidir fer-ne un espectacle. Un monòleg protagonitzat per un dinàmic Malcolm McCarthy que sap donar ritme i emoció a una obra que també és plena de dades reals esfereïdores.
Sala Fènix, fins a l’11 de febrer
‘Isekai: Història d’un segrest’
cia. La Salamandra
Parlàvem al principi de la màgia que pot tenir el teatre de proximitat per fer-nos viatjar, fins i tot amb pocs recursos o elements. Si això ja era així abans, imagineu-vos tot el que podem fer amb l’entrada de les tecnologies immersives, també a sales petites com el Teatre Tantarantana.
Aquesta és precisament la voluntat de la companyia La Salamandra, resident ara dins El Cicló, Projecte de Suport a la Creació del Teatre Tantarantana. El teatre aposta enguany pels espectacles immersius i, en aquest cas, “isekai” és precisament el terme que es fa servir per anomenar els videojocs en què el personatge protagonista viatja a una altra dimensió. I això li passarà precisament a la protagonista de l’obra, però també és el que volen que passi a tots els espectadors, gràcies a l’ús d’aquests recursos audiovisuals immersius.
Teatre Tantarantana, fins a l’11 de febrer
