El periodista Gervasio Sánchez és un reporter de guerra i fotògraf de referència que al llarg de la seva vida ha cobert més d’una vintena de conflictes armats per tot el món. El Palau Robert mostra un centenar de fotografies del periodista a l’exposició “Vides minades. 25 anys” del 7 de juny al 25 d’agost. Rebem a ‘Plaça Tísner‘ aquest destacat periodista per parlar sobre aquesta mostra i repassar la seva trajectòria professional.

“Vides minades”, 25 anys de seguiment de víctimes de mines

Un dels projectes més destacats de Gervasio Sánchez és “Vides minades”, que va començar fa més de 25 anys. Al llarg de les dècades, ha documentat la vida d’una desena de supervivents de mines antipersona dels països amb més presència d’aquests artefactes, com l’Afganistan, Cambodja o Colòmbia. “Quan vaig començar a les guerres només es parlava del nombre de morts i jo volia parlar sobre la gent que estava patint les guerres”, explica Gervasio Sánchez.

Les primeres històries les va publicar el 1998 en un llibre fotogràfic que ha anat actualitzant en diverses versions, cinc i 10 anys després. El 2023 va publicar la quarta versió del llibre, 25 anys després. Explica que després de dècades la relació amb els protagonistes és “gairebé familiar”. De fet, ha presenciat dos parts de la Sofia Elface Fumo, una dona de Moçambic que va perdre les cames de petita. Pel que fa al projecte, Sánchez confessa que no acaba aquí: “D’aquí a 25 anys m’agradaria publicar un ‘Vides minades. 50 anys”, diu.

Gervasio Sánchez també ha fet altres projectes a llarg termini, com ‘Desaparecidos’, fet en 10 països durant 12 anys, en què recull casos de desapareguts a causa de conflictes bèl·lics i processos repressius en països com Xile, l’Argentina, l’Iraq o Espanya. També ha dedicat part de la seva vida al conflicte de Sierra Leone, que defineix com “una de les guerres africanes més sangonents” amb els infants soldats com a víctimes principals.

Els mitjans cobreixen les guerres, però sempre obliden la postguerra”
Gervasio Sánchez

Documentalista durant i després de la guerra

El periodista assegura que “les guerres no comencen i acaben quan ho diu la Viquipèdia”, sinó que comencen molt abans i acaben molt després, fins i tot les víctimes poden aparèixer “a posteriori”, com en el cas de les víctimes a causa de les mines antipersona. El que passa quan es dona per acabada una guerra, com el patiment de la societat civil, denuncia Sánchez, no surt mai als mitjans de comunicació.

“A Espanya es venen armes sense contemplació”

En l’entrevista a ‘Plaça Tísner’, el periodista denuncia que a l’estat espanyol “actualment, amb el govern més progressista de la història” se segueixen venent armes “sense contemplació” i que permeten moltes guerres a tot el món, explica. “La ciutadania hauria de protestar contra aquesta injustícia”, diu Gervasio Sánchez. Després d’una dilatada trajectòria, el periodista assegura que no existeix l’objectivitat i l’única forma d’explicar històries amb sentit és “sent honest i molt rigorós”.

El “mosaic” de Gervasio Sánchez

  • Una professió: la de periodista. Gervasio Sánchez és reporter i fotògraf des del 1984 i al llarg de la seva carrera professional ha col·laborat amb mitjans com ‘La Vanguardia’, l”Heraldo de Aragón’, la revista ‘Tiempo’ o la Cadena SER. 
  • Una temàtica: els conflictes armats. N’ha cobert més d’una vintena als Balcans, als països del Golf o a l’Amèrica Llatina. 
  • Un enfocament: el social. El seu treball destaca per captar la part més humana dels conflictes, donant veu, sobretot, a dones i nens. 
  • Un projecte: ‘Vides minades’. El 1995 va començar a explicar històries de supervivents de mines antipersones en països com l’Afganistan, Angola o Cambodja. Al llarg dels anys ha seguit el rastre de les seves vides, que ha mostrat en diversos llibres, l’últim recull 25 anys de projecte. 
  • Un reconeixement: el Premi Nacional de Fotografia. Li va ser atorgat el 2009 pel Ministeri de Cultura i és un de la trentena de premis nacionals i internacionals amb els quals se l’ha reconegut. A més, ha estat nomenat per l’ONU “enviat especial de la Unesco per la Pau”. 
  • I una plaça: la de la Constitució, a Ciutat de Mèxic. Coneguda com la plaça del Zócalo, ha sigut escenari de manifestacions socials i culturals en diverses etapes de la història de Mèxic.