‘La cançó de sempre’ és “un cant nostàlgic a una Barcelona que ja no hi és i a unes cançons que també són casa nostra”, explica el professor d’interpretació i cant Albert Mora a un equip de ‘Plaça Tísner‘. S’hi escolten cuplets com ‘La pulga’ o ‘La vaselina’, que havien format part de la banda sonora de la nit del Paral·lel dels anys 30, que s’entrellacen amb altres melodies mítiques de Serrat, Gato Pérez o Peret i textos de Sagarra i Rusiñol.

Un dels mèrits d’aquest musical de petit format és que és un grup de joves intèrprets els qui posen veu a aquestes cançons de sempre. A la pista quadrilàtera del Teatre Gaudí hi actuen Ariadna Montoro, Mireia Obregón, Marina García, Mireia Federico, Esteve Roig i els músics Andreu Roqueta i Roser Gelis, amb una direcció musical i els arranjaments de Gregori Ferrer i la dramatúrgia i direcció d’Albert Mora i la Companyia 23.

Aconsegueix que el públic surti amb el cos eixamplat i amb una mica de brillantor als ulls”
Albert Mora, direcció i dramatúrgia de ‘La cançó de sempre’

És un espectacle “molt senzill” de textos i cançons, afirma Mora, que aconsegueix que el públic surti “amb el cos eixamplat i amb una mica de brillantor als ulls”. Afegeix que als seus pares “els encanta perquè són les seves cançons” i la gent jove descobreix una Barcelona que “els pot fascinar”. Comenta l’actriu i cantant Ariadna Montoro que “fer aquest espectacle també ens ha obert els ulls a nosaltres perquè moltes cançons no les coneixíem”.

Els joves intèrprets d’aquest espectacle, que pertanyen a la generació Z, han abraçat aquestes cançons “preciosíssimes, en català” que escoltaven els seus avis i àvies i que “s’estan perdent”, confessa Montoro, “i és un honor posar-les en la nostra veu”. Andreu Roqueta, actor i pianista, rebla que “la veu és l’instrument més especial que tenim” i a vegades “no cal més” que el piano i la veu perquè un espectacle creixi.