El faig (“Fagus sylvatica”) és un arbre típic de l’Europa humida que també el trobem a Catalunya. Es tracta d’un dels arbres que més tard treuen fulla cada any, habitualment entre finals d’abril i principis de maig. És una espècie que necessita pluja i humitat abundant durant els mesos càlids de l’any, motiu pel qual s’emplaça a les zones de major freqüència de xàfecs i tronades de tarda estivals.
Les fagedes ja han tret fulles a Catalunya, tot i la poca aigua disponible al subsòl
Aquests dies la majoria de fagedes del territori, fins i tot les de les cotes més elevades, ja mostren el verd encès típic de la primavera. Es tracta d’un dels moments ideals per immortalitzar-les gràcies a la variació cromàtica de verds que ofereixen les fulles tendres.
La manca de reserva d’aigua al subsòl, però, ha estat un element que ha posat enguany a prova aquesta espècie, la qual necessita molta aigua pel fet que les seves fulles en perden molta per evapotranspiració.
La brotada s’ha produït, per tant, en un context més difícil de l’habitual a causa de la sequera acumulada, general a tot el territori. Aquest fet, sumat a les elevades temperatures del mes de març i l’abril, podria haver contribuït a avançar en certa mesura també la data de sortida de les fulles, però també a fer-la més irregular en funció de l’orientació i situació de cada fageda.
Per què treuen fulles tan tard els faigs?
El faig és un arbre de brotada especialment tardana. Una de les raons és evitar al màxim patir danys per glaçades tardanes, ja que els brots nous del faig (les primeres fulles) són altament sensibles a les temperatures negatives.
Mentre que a l’hivern les gemmes tancades poden suportar glaçades molt intenses, temperatures-20 ºC o -30 ºC, els primers brots tendres a penes poden suportar una feble glaçada. Una temperatura de poc menys de zero graus ja pot arribar a causar danys importants, dels quals l’arbre es pot recuperar amb dificultat a causa de la poca capacitat per generar una segona brotada.
Patir una glaçada fora d’època pot suposar una gran despesa d’energia per als arbres, els quals es veuen obligats a intentar brotar de nou.
Els faigs de les zones més altes de les muntanyes sovint es mostren ajaguts. Una de les causes n’és el vent persistent, però l’altra la major presència de glaçades tardanes les quals poden afectar els brots superiors de l’arbre (brots apicals), un fet que n’afavoreix el creixement de les branques laterals i que l’arbre es mostri prostrat, ajagut.
Les tempestes del darrer cap de setmana de l’abril van fer diana a moltes fagedes
Les tempestes de dissabte, 29 d’abril, van fer diana a les capçaleres del Ter-Freser i del Llobregat, zones on hi abunda el faig. En aquest àmbit es van totalitzar entre 40 i 60 litres per metre quadrat, un fet que va beneficiar en gran mesura boscos i sembrats d’aquest àmbit. Posteriorment, diumenge passat, 30 d’abril, i dilluns, 1 de maig, les tempestes van regar extenses zones del nord-est del territori, regant també els boscos de faig del Montseny, la Garrotxa o la Serralada Transversal.
La pluja va donar un respir a la majoria de fagedes catalanes, però convé que les precipitacions no s’aturin i que continuïn regant el territori en endavant.
On viu el faig?
És un arbre freqüent a la Vall d’Aran i a la cara nord dels Pirineus. A la cara sud de la serralada el trobem sobretot a la Garrotxa, a l’Alt Empordà —a les Alberes—, al Ripollès, en alguns punts d’Osona i a l’Alt Berguedà i de forma més aïllada i puntual a l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Solsonès o el Moianès. Cal destacar, també, les petites fagedes que podem trobar al massís dels Ports de Tortosa, a l’extrem sud del país, considerades les més meridionals d’Europa.
El faig també forma extensos boscos al Montseny, gràcies a la pluviositat elevada i la presència freqüent de núvols baixos i boira. En conjunt, el faig sol créixer normalment per damunt dels 800 o 1.000 metres i s’enfila fins a cotes de 1.600 o 1.700 metres. Hi ha alguna excepció pel que fa a la cota en punts de la Vall d’Aran —on pot viure per sota dels 800 m— i sobretot a la Garrotxa, on ho fa a poc més de 400 m en el cas de la fageda d’en Jordà.
