Potser sabeu que el cim més alt de Catalunya és la pica d’Estats i que fa 3.143 metres d’altitud, o us sona que el Tibidabo és l’única muntanya que supera els 500 metres del Barcelonès. Ara bé, us heu preguntat mai com es mesura l’altitud de les muntanyes?
Per trobar la resposta a aquesta pregunta hem parlat amb Miquel Soro, geògraf i pirineista que treballa a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
De la trigonometria al GPS i la fotogrametria aèria
Anys enrere l’atitud de les muntanyes es mesurava amb trigonometria. Això vol dir que, donat un punt amb altitud coneguda, es triangulava entre dos cims i així es podia conèixer l’altitud de les muntanyes. De fet, explica Soro, va ser així com George Everest va deduir l’altitud de l’Everest, i es va acostar molt a la xifra real.
Un cop van entrar en escena els sistemes globals de navegació (GNSS), la manera de fer les mesures van canviar completament.
Per últim, a partir de la fotogrametria aèria es pot mesurar punt a punt l’altitud de tot el territori i, d’aquesta manera, s’elaboren els mapes de corbes de nivell. Amb aquest mètode s’obté una precisió de 50 o 60 centímetres sempre que no siguin cims gaire punxeguts. En cas contrari, cal fer la mesura a lloc per reduir l’error.
El projecte dels 100 cims més emblemàtics
L’any 2004 en unes jornades de cartografia i excursionisme organitzades per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Geostel i l’editorial Alpina es va posar sobre la taula una inquietud que tenia el món excursionista. Resulta que l’altitud de les muntanyes que apareixia en els diversos mapes no coincidien, hi havia un ball de xifres.
És per això que es va dur a terme una campanya de mesura dels 100 cims més emblemàtics del país. La llista, que inclou la muntanya de Montjuïc, es va consensuar entre la Direcció General de Turisme, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i l’ICGC.
Les altituds mesurades en el context del projecte són les oficials i les que consten, a dia d’avui, als mapes. En el cas de l’estat, totes les altituds es donen respecte al nivell del mar d’Alacant.
Claus i nivells geomètrics per conèixer l’altitud amb precisió
La manera de mesurar l’altitud d’aquests 100 cims es feia directament a lloc. Es buscava el punt estable més alt possible de la muntanya per posar-hi un clau i se’n donava les coordenades i l’altitud. Aquests claus encara es poden trobar als cims que formen part de la llista.
Un cop fet això, se cercava el punt natural més alt de la muntanya, que no necessàriament coincideix amb el punt estable més alt, ja que de vegades es pot trobar al peu d’un edifici o d’un vèrtex geodèsic, com passa al Turó de l’Home, al Montseny. L’objectiu era poder mesurar amb un nivell geomètric la diferència d’alçada entre el clau i el punt més alt del cim, explica Soro. És així com, finalment, es podia obtenir l’altitud de la muntanya.
El Turó de l’Home va estar a punt de deixar de ser el sostre del Montseny
Amb les noves mesures es va constatar que l’altitud real del Turó de l’Home era 1.705,8 metres i no 1.712 metres com constava en mapes anteriors. La xifra que va sortir del projecte dels 100 cims era només 40 centímetres més que les Agudes (1.705,4 m), el segon cim més alt del Montseny. Per tant, va anar de ben poc que el Turó de l’Home no quedés desbancat de ser el sostre del massís.
Part de l’error en l’altitud que hi havia abans de fer la mesura al cim estant es devia, precisament, a la presència d’un vèrtex geodèsic al punt més alt del Turó de l’Home.
Com en el cas del cim més alt del Montseny, són diversos els cims que van veure modificada la cota en alguns metres. El Puigmal, en cartografies anteriors, constava com que tenia una altitud de 2.913 m, però ara se sap que s’alça a 2.909,8 m.
Quines són les muntanyes més altes del terme municipal de Barcelona?
El cim culminant del terme de Barcelona és, sense cap mena de dubte, el Tibidabo. Amb els seus 516,5 metres d’altitud, és el sostre de Barcelona, però també de la comarca del Barcelonès.
Tibidabo a banda, hi ha diversos turons, concentrats tots a la serra de Collserola, que superen els 450 metres d’altitud i que conformen el “top 5” de les muntanyes més altes de Barcelona:
- turó del Puig (476,2 m)
- turó de Miralluna (475,5 m)
- turó de Can Pasqual (469,7 m)
- turó de Castellví (460,6 m)
Més enllà dels més alts, dins la ciutat hi ha diversos turons que destaquen per ser el pal de paller de parcs urbans, per les vistes que ofereixen o per ser tot un emblema. És el cas del turó del Carmel i de la Rovira, Montjuïc o Sant Pere Màrtir, entre tants d’altres.
Els tresmils del Pirineu català
Dins del món de l’excursionisme, hi ha molta afició a coronar els tresmils dels Pirineus, aquelles muntanyes que superen la marca dels 3.000 metres d’altitud. En aquests sentit, Juan Buyse va elaborar un catàleg dels tresmils dels Pirineus en què recollia tots aquells cims que sobrepassaven aquesta cota i que tenien una prominència mínima de 10 metres entre el coll i el punt més alt del cim.
Com que amb les noves mesures els cims han anat variant d’altitud, les llistes dels tresmils han anat variant al llarg dels anys. En qualsevol cas, i atenent a l’ICGC, els tresmils del Pirineu català amb nom són els següents:
- pica d’Estats (3.143,4 m)
- pic Verdaguer (3.129,4 m)
- punta de Gabarró (3.114,6 m)
- pic de Sotllo (3.072,8 m)
- pic de Comaloforno (3.029,2 m)
- Besiberri Sud (3.023,4 m)
- punta Alta de Comalesbienes (3014,0 m)
- tuc de Molières (3010,1 m)
- Besiberri Nord (3008,3 m)
- pic Rodó de Canalbona (3004,3 m)
Ara bé, hi ha tres cims més, un just al nord del pic de Sotllo (3.058,2 m) i dues agulles entre el Besiberri Sud i el Comaloforno (3.011,7 m i 3.009,9 m, respectivament), que complirien amb els criteris de superar els 3.000 metres i tenir una prominència de més de 10 metres. Ara bé, d’aquests cims no consta cap nom oficial als mapes de l’ICGC. Segons el grup Caçafantasmes, que es dediquen a mesurar els possibles tresmils dels Pirineus, l’agulla més propera al Comaloforno no compliria les condicions per ser inclòs a la llista.
