El nou Atles climàtic de Catalunya, presentat aquest dijous al matí, fa una radiografia del comportament de la temperatura i la precipitació al país. És, sens dubte, una eina molt útil per conèixer amb tot luxe de detalls com és el clima del territori.
La temperatura mitjana anual a Catalunya és de 13,1 ºC i se situa no gaire per sota de la mitjana planetària, que ronda els 15 ºC. En canvi, la precipitació mitjana anual és de 680 l/m², poc per sobre de l’Espanya peninsular (640 l/m²), però molt inferior a la mitjana planetària (sobrepassa els 1.000 l/m²).
Ara bé, aquest resum en àmbit català no té res a veure amb el que es pot trobar en tots i cadascun dels racons del país. Hi ha una gran variabilitat de la temperatura i la precipitació gràcies a la diferència latitudinal (Catalunya fa més de 250 km de nord a sud) i a l’orografia completa (des de la Mediterrània fins als 3.143 metres d’altitud de la Pica d’Estats).
Al lloc més plujós hi cau cinc vegades més aigua que al més sec
Gràcies a les dades utilitzades d’un major nombre d’estacions meteorològiques, s’han pogut localitzar el punt més plujós i el més sec del territori. La distribució de la pluja és tan dispar que al lloc més plujós s’hi acumula fins a cinc vegades més al cap de l’any que al més sec.
De totes les estacions meteorològiques analitzades, la que habitualment recull més precipitació és la que hi ha a Espot, a la cota 2.500. Allà, de mitjana, s’hi acumulen 1.563 l/m². D’altra banda, la que recull menys pluja es troba a la Ribera d’Ebre, concretament al pantà de Riba-roja. Allà, la precipitació mitjana anual és de 324 l/m².
Aquesta és una de les novetats de l’Atles. En la versió anterior no s’havia arribat a detectar cap mínim per sota dels 350 l/m² anuals.
La “Catalunya humida” és només el 38 % del territori
De la informació proporcionada pel nou Atles, es pot extreure que la “Catalunya humida”, és a dir, aquelles zones on al llarg de l’any s’acumulen més de 700 l/m², tan sols correspon al 38 % del territori. Es tracta dels Pirineus, els Prepirineus, el Collsacabra, les Guilleries i el Montseny.
Un altre fet destacable que ja es coneixia amb l’Atles 1961-1990 i que es corrobora amb la nova edició són les ombres pluviomètriques de les valls dels Pirineus. Són zones on plou molt menys que al seu entorn a causa del relleu. En punts de les valls que travessen l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars Sobirà hi plou el mateix que a Barcelona, de mitjana.
La “Catalunya semiàrida”, les àrees on es recullen menys de 400 l/m² al llarg de l’any, queda delimitada a l’oest i al sud. Se centra al voltant de les comarques de Ponent i de l’interior de la vall de l’Ebre.
20 graus de diferència entre l’indret més càlid i el més fred
No cal dir que tenir els Pirineus amb cims que superen els 3.000 metres d’altitud és sinònim de disposar de regions amb una temperatura mitjana anual ben baixa. De fet, al punt culminant de Catalunya, la Pica d’Estats (3.413 m), la temperatura mitjana anual se situa lleugerament per sota dels zero graus.
Ara bé, si ens centrem només en les sèries de dades analitzades per elaborar l’Atles, el punt més fred correspon a l’estació meteorològica de Boí, a la cota 2.500. En aquest indret, la temperatura mitjana anual és de 2,1 ºC.
A l’altre costat del país, a les Terres de l’Ebre, hi ha el punt més càlid. Es tracta de l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes (el Baix Ebre), on la temperatura mitjana anual és de 18,4 ºC. És, només, mig grau per sobre del valor del centre de Barcelona i, a banda, correspon a la temperatura mitjana que tenia Màlaga fa uns anys enrere.
