Barcelona disposa actualment d’uns 200.000 arbres. Les espècies que poblen els carrers i jardins de la ciutat són altament diverses i representatives de molts racons del planeta, un fet que afavoreix que trobem arbres florits al llarg de tot l’any. Justament ara, entre finals de primavera i l’inici de l’estiu, és un dels moments més bons de tot l’any per tal de gaudir d’aquest espectacle pel fet que és quan floreixen algunes de les espècies més cridaneres.
La xicranda
La xicranda (“Jacaranda mimosifolia”) és un arbre autòcton de l’Amèrica del Sud, de països com Bolívia, el Brasil o l’Argentina. El clima suau de Barcelona i del litoral català és força idoni per a aquesta espècie, especialment sensible a les glaçades de l’interior i el nord del país.
Les flors exuberants i vistoses d’aquest arbre forà són sens dubte unes de les més apreciades pels barcelonins. Aquests dies els exemplars urbans es troben en plena floració, un fet que no passa desapercebut pels habitants de la ciutat, ja que, qui més qui menys, en coneix algun exemplar al costat de casa seva o en algun carrer pròxim. El màxim de la floració s’allargarà encara uns dies més, fins pels volts de Sant Joan.
Les flors, en forma de campana i de color lilós, es caracteritzen per ser força grosses i molt nombroses. Apareixen justament abans que apareguin les fulles, cauen a terra amb celeritat i encatifen carrers i voreres. Tenen l’inconvenient de ser especialment enganxoses, un fet a tenir molt en compte si hem d’estacionar el nostre vehicle sota algun exemplar.
Les fulles de la xicranda tenen un comportament un xic estrany, ja que a Barcelona solen aguantar damunt l’arbre el pic de l’hivern i acaben caient a finals d’aquesta estació o principis de la primavera, una mica a la inversa de la majoria d’arbres. Es tracta de fulles compostes i d’aspecte similar al de les mimoses o les falgueres.
La fusta de la xicranda és molt apreciada i cal destacar que totes les parts d’aquest arbre són tòxiques, per bé que també és una espècie amb moltes propietats medicinals.
On en trobem?
Els exemplars més valuosos, inclosos en el catàleg d’arbres de l’Ajuntament de Barcelona, els trobem a la plaça de la Sagrada Família, on en trobem 10 unitats, que es calcula que van néixer l’any 1927. Un altre exemplar excepcional és el del carrer d’Alfons XII, 49, un arbre de 18 metres d’alçària nascut l’any 1904. També trobem diverses xicrandes catalogades a la plaça del Nord (Gràcia). També hi ha dues xicrandes de grans dimensions als Jardins de Miramar, tot i que aquestes no estan catalogades.
De xicrandes, però, en podem veure per tota la ciutat, ja que a Barcelona n’hi ha de plantades prop de 4.000 unitats. En trobarem de rellevants, a tall d’exemple, als Jardins del Clot de la Mel, al carrer de Guipúscoa, a la rambla de Prim, a l’avinguda de Pedralbles, a l’avinguda de les Drassanes, a la via Augusta, a prop de General Mitre, a Glòries o als Jardins del Teatre Grec.
La tipuana
Un altre arbre ben conegut pels barcelonins és la tipuana (“Tipuana tipu”), un arbre que no passa desapercebut quan les seves flors —que cauen amb facilitat— omplen de “confeti floral” els carrers i places de la ciutat.
Aquests dies tot just comencem a veure’n les primeres flors, i el màxim de la floració es produirà enguany pels volts de Sant Joan.
La tipuana és nadiua de països com Bolívia, l’Uruguai, el Paraguai i del nord de l’Argentina. És un arbre molt abundant a la ciutat de Buenos Aires, per bé que des de fa força anys també ho és a Barcelona, on el clima temperat de la capital catalana n’afavoreix la presència. La tipuana va ser introduïda a principis del segle passat per Jean-Claude-Nicolas Forestier.
En castellà es coneix amb el nom de “palo rosa”, un nom que prové del color rogenc de la seva resina. A Barcelona sol arribar a alçàries compreses entre els 10 i els 15 metres, però al seu hàbitat natural pot arribar fins als 40 metres.
Es tracta d’un arbre curiós perquè es comporta com a caducifoli o perennifoli en funció de les condicions ambientals. A Barcelona, podríem dir que es comporta com un caducifoli que va una mica a deshora. El fruit de la tipuana és un llegum amb aspecte de sàmara. Els fruits es mantenen damunt de l’arbre durant tot l’hivern.
On en trobem?
Els exemplars més valuosos, inclosos en el catàleg d’arbres de l’Ajuntament de Barcelona, els trobem al passatge de Maluquer (Sant Gervasi), i són considerats dels primers que es van plantar a la ciutat. També són especialment bells els de la plaça de Sant Felip Neri, nascuts el 1933 i plantats després que una bomba destruís tres cases de la placeta durant la Guerra Civil. El catàleg també n’inclou els exemplars de la plaça del N0rd (Gràcia) i un exemplar que viu a la plaça del Virrei Amat, nascut l’any 1956. A banda cal destacar un exemplar monumental del carrer de la Guàrdia Urbana, no inclòs en el catàleg.
De tipuanes en trobarem a tota la ciutat ja que és la tercera espècie més plantada a Barcelona, després del plataner i el lledoner. Segons la pàgina de l’Ajuntament de Barcelona n’hi ha a l’entorn de 12.000 unitats plantades.
Roure australià
El roure australià (“Grevillea robusta”) és un arbre de fulla perenne i de grans dimensions —pot fer de 18 a 35 metres— que ha anat guanyant protagonisme a la ciutat de Barcelona durant els últims anys. Malgrat el seu nom, aquest arbre no té res a veure amb els roures que coneixem del gènere “Quercus”. Es tracta d’un arbre forà, nadiu del sud-est d’Austràlia. Aguanta bé la sequera i el fred moderat, fins a -8 ºC.
Les fulles són compostes i de grans dimensions. Entre finals de maig i mitjans de juny les seves flors grogoses, daurades amb tocs rogencs, criden molt l’atenció. Les flors —tubulars— s’agrupen en inflorescències de 12 a 18 cm de llargada i s’orienten cap amunt.
La seva fusta és de bona qualitat ja que triga molt a podrir-se. S’hi fan instruments musicals.
On en trobem?
En trobem un exemplar catalogat a la via Augusta, de 17 metres d’alçària i nascut el 1914, i un altre als Jardins dels Drets Humans, a Sants-Montjuïc.
A banda, n’hi ha diversos d’alineats al carrer de Badajoz, també en podem veure al carrer de Bilbao, al carrer del Clot, a l’avinguda de Vallcarca o al carrer del Marroc, entre d’altres.
Eritrina cresta de gall
El seu nom fa referència a les flors peculiars d’aquest arbre, les quals imiten les crestes d’un gall. Les flors tenen la corol·la en forma de papallona. És la flor nacional de l’Argentina i l’Uruguai.
L’eritrina cresta de gall (“Erythrina crista-galli”) és un arbre caducifoli nadiu de l’Amèrica del Sud, de països com l’Argentina, l’Uruguai, el Brasil, Bolívia o el Paraguai. Floreix de manera espectacular, entre els mesos de juny i juliol, i sovint fa una reflorida al setembre i l’octubre, amb flors de 5 a 6 cm, de color vermell brillant, disposades en raïms.
El seu fruit és un llegum allargat que conté les llavors a l’interior.
On en trobem?
A la confluència del carrer d’Aragó amb el dels Enamorats hi creix un exemplar catalogat que va ser trasplantat aquí als anys 90. Es calcula que va néixer als anys 40.
A Barcelona n’hi ha unes 60 unitats. En trobem, entre altres indrets, al Parc de la Ciutadella, al passeig de Sant Joan, a Glòries, a la plaça de Catalunya o al Parc de Diagonal Mar.
