Les acàcies de Constantinoble són uns altres arbres que floreixen amb ganes des de fa uns dies a Barcelona, enguany potser uns dies més tard que l’any passat. A diferència de la majoria d’arbres autòctons —que floreixen a la primavera—, molts dels forans que viuen a Barcelona s’omplen de flors amb l’arribada de la calor.
Actualment, a principis de juliol, encara podem veure algunes tipuanes florides a Barcelona, tot i que el pic de la floració d’aquest arbre ja ha passat. També destaca la floració de l’arbre de foc, una espècie que floreix quan arriben els dies de calor més intensa.
L’acàcia de Constantinoble, un arbre asiàtic
L’acàcia de Constantinoble (“Albizia julibrissin”) és un arbre menut (5-10 m) nadiu del sud-est i l’est d’Àsia, des de l’Iran fins a la Xina i Corea. Va ser introduït a Europa al segle XVIII pel noble italià, aficionat a les plantes, Filippo Albizzi. El terme “julibrissin” és la denominació en persa d'”arbre de la seda”.
Es tracta d’un arbre cultivat a moltes ciutats d’Europa, tant en carrers com en zones enjardinades, ja que és molt resistent al fred i tolera situacions d’estrès i de calor. La temperatura ideal de desenvolupament, però, es mou entre els 18 i els 26 ºC.
També s’ha cultivat a l’Àfrica tropical i els Estats Units. Se’l considera espècie invasora al Japó i els Estats Units a causa del seu ràpid creixement i expansió.
Flors sedoses
L’acàcia de Constantinoble es coneix també amb el nom d’arbre de les sedes, un mot que se li atribueix per les flors sedoses, caracteritzades per contenir una multitud d’estams de color porpra que en sobresurten. Les flors s’agrupen fent ramells, cadascun dels quals conté diverses flors rosades.
Els seus fruits maduren a la tardor i resten damunt de l’arbre força temps. Les llavors s’emplacen dins d’un llegum allargat que penja de les branques de l’arbre. Els llegums inicialment són de color verd i quan van madurant es van tornant de color marró. Mesuren aproximadament 10-20 cm de longitud.
Fulles que es tanquen de nit
Una altra característica curiosa d’aquest arbre són les fulles, semblants a les de les falgueres. Es tracta de fulles compostes, caduques, que tenen la peculiaritat que es tanquen de nit o quan plou.
Una altra acàcia que en realitat no és una acàcia
Malgrat que el seu port i les seves fulles recorden les de les acàcies africanes, en realitat no ho és pròpiament, per bé que pertany a un gènere proper (“Albizia”), el qual pertany a la mateixa subfamília “Mimosoidae”, en què trobem les acàcies veritables.
Les acàcies africanes (diverses espècies dins del gènere “Acacia”) viuen en extenses regions africanes i del Pròxim Orient, sobretot en punts del desert del Sàhara —allí on hi ha un mínim de pluviositat— i a la sabana (el Sahel).
Les acàcies són arbres de fulla caduca i port mitjà que es caracteritzen per la presència de grans espines i fulles compostes. El fruit és un llegum allargat.
Acostumen a viure en planes o zones lleugerament inclinades, en àrees semidesèrtiques o desèrtiques. S’enfila per les muntanyes saharianes fins als 2.000 m.
On en podem trobar?
L’acàcia de Constantinoble s’ha convertit en un arbre força comú a la ciutat, on n’hi ha més d’un miler d’exemplars repartits per carrers, places i jardins. Les seves dimensions mitjanes, juntament amb la seva resistència a la sequera i a la duresa urbana en general, fan que sigui un arbre cada vegada més usat en alineacions de carrers.
D’entre els exemplars més espectaculars cal destacar el del Parc de la Ciutadella, considerat arbre d’interès local. Al carrer del Taulat, al Poblenou, se’n troben nombrosos exemplars alineats. També n’hi ha al carrer de Bilbao, al carrer de Caracas, al carrer d’Aiguablava, al carrer del Poeta Cabanyes, al carrer del Roser, al passeig de Sant Joan, a l’avinguda de Josep Tarradellas i a Montjuïc, entre molts altres punts de la ciutat.
