Maria-Gemma Bonet fa més de 20 anys que viu davant del tanatori de Sancho de Ávila i té milers d’anècdotes al respecte. Algunes les ha compilat al llibre autoeditat ‘Viure davant d’un tanatori’, un volum tendre i celebratori de la mort com a part de la vida.
Quan el 1998 va dir a la família que es comprava un pis davant d’un tanatori, alguns familiars van trobar-ho tètric. “No soc aprensiva”, assegura, i, de fet, ha tingut una relació molt natural amb el dia a dia del bloc veí. “Vivim d’esquenes a la mort. S’amaga”, critica.
Bonet, en canvi, li ha donat la cara. De vegades, quan veia que no hi havia familiars acomiadant algú, baixava i l’acompanyava ella en aquest últim comiat. “S’ha acabat una vida. Quanta gent la recordarà d’aquí a 50 anys aquesta vida? I no obstant això, aquesta persona ha estimat, ha lluitat”, comenta.
El tanatori, que era el més antic d’Espanya amb mig segle d’existència, ha canviat recentment d’emplaçament i Bonet ja no el té just davant de les finestres, però assegura que encara ara quan veu passar cotxes fúnebres per sota de casa seva els diu: “Adeu i gràcies. Els dono les gràcies perquè aquesta gent ha estimat. Hagi portat la vida que hagi portat, no m’interessa. Però sé que ha estimat”.
