Les cineastes són, tot i l’onada feminista global, un percentatge reduït en el món del cinema. Les pel·lícules dirigides per dones han rebut el reconeixement del públic i en part de la indústria, però els premis no s’han traduït en reconèixer la feina de les directores.

Pel·lícules feministes recents dirigides per dones

‘Retrato de una mujer en llamas’

Céline Sciamma (2019)
És  la consagració definitiva de la cineasta francesa. Amb només quatre pel·lícules, Céline Sciamma s’ha convertit en una de les directores i guionistes més rellevants i singulars del panorama cinematogràfic actual.

La història se situa a la Bretanya francesa el 1770. La Marianne és una pintora que ha de fer el retrat matrimonial de l’Héloïse, una jove que acaba de deixar el convent i que no accepta el seu destí com a dona casada i es nega a posar per la pintora. La Marianne ha de treballar en secret, i es fa passar per dama de companyia i, així, observar-la de dia i pintar-la de nit. La seva relació es torna més intensa a mesura que comparteixen juntes els últims moments de llibertat de l’Héloïse abans de la seva boda.

‘Estafadoras de Wall Street’

Lorene Scafaria (2019)

Produïda per dues dones, escrita i dirigida per Lorene Scafaria i protagonitzada per Jennifer Lopez, ‘Estafadoras de Wall Street’ se suma al corrent de cinema feminista més actual amb una història de personatges femenins.

La pel·lícula, basada en una història real, mostra un grup de strippers a l’atur que fan pinya per recuperar clients de Wall Street  i crear el seu negoci propi. Per elles els homes són tan sols objectes per explotar-los. El missatge és molt clar. Ho resumeix el personatge de Jennifer López quan afirma que “la ciutat i el país sencer són un club de striptease on hi ha gent llançant diners i gent ballant”.

‘The farewell’

Lulu Wang (2019)

Inspirada en la vida de la guionista i directora Lulu Wang, aquesta divertida i edificant pel·lícula sobre la tradició familiar xinesa és el trampolí d’aquesta prometedora directora.

‘The farewell’ segueix el trajecte de la Billi, interpretada per l’actriu i cantant nord-americana Awkwafina. La protagonista és una noia nascuda a la Xina, però criada als EUA, que torna al seu país d’origen per acomiadar-se de l’àvia que pateix una malaltia terminal. La família decideix idear una mentida ―perquè la matriarca no pateixi― i una boda és l’excusa per aquesta reunió familiar. La protagonista viurà la seva identitat doble, a cavall entre el que ha après als Estats Units i la tradició xinesa representada en la generació de la seva àvia.

‘Mujercitas’

Greta Gerwig (2019)

Aquesta nova versió, escrita per la pròpia Greta Gerwig, li retorna al clàssic de la literatura la seva capacitat de revolta amb un guió no lineal. La càrrega ideològica i rebel de les quatre novel·les que componen el cicle de ‘Donetes’, publicades entre el 1868 i el 1886, ha estat poc reflectida al cinema, que ha preferit centrar-se en la seva vessant més romàntica.

L’any 1868, les quatre germanes March viuen la seva vida: la Meg està casada i té dos nens, la Jo treballa a Nova York, la Beth viu encara a la casa i l’Amy està de viatge per Europa amb la tieta March. Però el seu amor i amistat es mantenen igual que quan, set anys enrere, van conèixer el seu veí Laurie i el seu pare lluitava a la Guerra de Secessió.

‘Próxima’

Alice Winocour (2019)

El tercer treball d’Alice Winocour va obtenir el Premi Especial del Jurat en l’últim Festival de Sant Sebastià. La cineasta francesa denuncia la construcció social del sentiment de culpa contra les dones que acaba fent mal als fills a través del model social de mare perfecta.

La Sarah és una astronauta francesa que s’entrena a l’Agència Espacial Europea a Colònia. És l’única dona dins d’un  programa exigent. Viu sola amb l’Stella, la seva filla de set anys. Quan entra a formar part de la tripulació d’una missió espacial d’un any de durada anomenada Próxima, s’haurà d’enfrontar a una separació dolorosa que l’obliga a escollir entre les dues coses que més estima: la seva filla i l’espai.

‘La innocència’

Lucía Alemany (2019)

La directora de Traiguera confirma dues coses: cada cop hi ha més dones directores i que, el cinema que es fa fora dels circuits de Madrid i Barcelona, és cada dia més interessant. ‘La innocència’ és un dels millors debuts dels últims anys i la primera pel·lícula de Lucía Alemany formada a l’ESCAC. Una cinta que li ha permès guanyar a Laia Marull, el Gaudí a la millor actriu secundària. Una història de dones, feta per dones, tant a l’equip tècnic com al de direcció, producció, muntatge, com als personatges que ens mostra.

La Lis és una adolescent que vol ser artista de circ i marxar del poble on viu. La falta d’intimitat i el safareig que es fa al poble l’obliguen a mantenir en secret la relació amorosa amb un home de més edat.

‘La hija de un ladrón’

Belén Funes (2019)

L'”opera prima” de Belén Funes, que com Lucía Alemany també s’ha format a l’ESCAC, li ha permès rebre el Goya a la millor direcció novell i el Gaudí a la millor direcció. Un reconeixement a la seva feina i a la pel·lícula que també es tradueix en el Goya a la millor actriu protagonista per a Greta Fernández.

La Sara ha estat sempre sola. Té 22 anys i un bebè. El seu desig és formar una família convencional al costat del seu germà petit i el pare del seu fill. Després d’anys d’absència, i en sortir de la presó, el seu pare Manuel reapareix en la seva vida. La Sara sap que ell és el principal obstacle en els seus plans i, per tant, ha de prendre una decisió difícil: allunyar-lo d’ella i del seu germà.