Unes noves regles de joc

El problema d’accés a l’habitatge no té una solució fàcil ni ideal, però la majoria d’actors implicats consideren que, en bona mesura, és una qüestió de governança. Creuen que calen polítiques públiques valentes i eficaces. Des de les associacions civils, però, es comença a parlar de la necessitat d’excloure l’habitatge de les tensions especulatives i també del mercat en general.

L’executiu socialista va aprovar el març de 2018 un reial decret amb l’objectiu de frenar l’escalada de preus. Els contractes de lloguer passaven a tenir una durada mínima de cinc anys i de set en el cas d’un gran propietari (persona jurídica). El document no inclou, però, una regulació per evitar l’especulació, ni mesures especials per incentivar els propietaris a fixar rendes raonables. Contràriament, sí que inclou la creació d’un índex de preus mitjà, desglossat per ciutats, pobles, viles i barris. També incorpora aspectes relacionats amb els habitatges turístics. Les comunitats de propietaris, amb majoria de 3/5 parts, podran condicionar o regular l’activitat d’aquest tipus d’allotjaments.

El decret a grans trets, també inclou:

• La prohibició d’apujar el lloguer per sobre de l’IPC, tot i que deixa via lliure a incrementar preus una vegada acabat el contracte.
• Impossibilita els desnonaments oberts. El dia i l’hora s’haurà d’especificar i els jutjats hauran de notificar als serveis socials dels ajuntaments aquests processos, sobretot si s’apliquen a famílies vulnerables.
• No es podran fixar més de dues mensualitats de fiança, i es prohibeix qualsevol tipus de garantia addicional, com ara l’aval bancari.

Les associacions que lluiten per l’habitatge digne i assequible han acollit de manera desigual aquest decret, tot i que hi ha consens a l’hora de considerar que encara queda molt camí per recórrer.

Especialment crítica és l’Associació pel Lloguer Públic i Assequible 500×20 quan afirma que la regulació del preu del lloguer no és un model d’èxit. I ho justifiquen explicant que en moltes ciutats on s’ha intentat no ha funcionat. El sistema de càlcul del preu del lloguer —sovint basat en preus mitjans ja existents i, per tant, alts—; les subvencions als propietaris perquè lloguin el pis a famílies amb pocs recursos però sense obtenir els resultats esperats, i, fins i tot la picaresca, són només algunes de les causes del fracàs que descriuen. I per aquest motiu proposen d’altres mesures concretes:

• La congelació dels lloguers per llei.
• L’existència d’un contracte únic i públic de lloguer.
• Desgravació fiscal als llogaters segons la renda de cada llar.
• Anul·lació de les desgravacions als propietaris.
• Adequació de les exempcions fiscals a l’estat de l’habitatge.

Les mesures que inclou el reial decret aprovat per l’executiu socialista s’afegeixen a una resolució del Tribunal Constitucional, que beneficia les persones amb situació de vulnerabilitat.

Aquest alt tribunal va desestimar, en data 31 de gener del 2019, les al·legacions que l’advocat de l’Estat havia interposat contra articles clau de la llei 24/2015. En arxivar-les, els articles tornen a ser vigents. A partir d’aquest moment és obligat pels grans propietaris oferir un lloguer social a persones afectades per desnonaments en funció dels seus ingressos i durant un mínim de tres anys. Els bancs han de cedir a l’Administració pública aquells habitatges que tinguin buits també pel mateix període. Això permet als ajuntaments demanar la cessió d’aquells habitatges propietat de bancs que estiguin tancats,  durant un període de tres anys, per dedicar-los a lloguer social.

A partir de la recuperació de la llei 24/2015 d’emergència d’habitatge l’Ajuntament va iniciar un procés sancionador contra un gran tenidor per no oferir un lloguer social a una família vulnerable abans d’impulsar un desnonament. D’altra banda, acollint-se a la també novament vigent Llei 4/2016, del 23 de desembre, de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial, l’Ajuntament va completar el juny de 2019 l’expropiació forçosa d’un pis a un banc, en aquest cas el BBVA.

D’altra banda, també el juny de 2019 va entrar en vigor la nova llei hipotecària, que força els bancs a assumir les despeses de notaria, gestoria i registre i els endureix les condicions per desnonar el client per impagament, entre d’altres mesures.

En paral·lel a la implementació de lleis i mesures i mentre la solució definitiva no arriba, calen mesures d’emergència. I la majoria coincideix a dir que és necessària més inversió per crear un parc d’habitatge de lloguer públic a un preu assequible que respongui a les necessitats reals existents.

Una altra acció que s’ha dut a terme des de l’Ajuntament de Barcelona és la modificació del Pla General Metropolità perquè un 30 % del sòl de noves promocions es reservi a habitatge protegit, una mesura que, des de la mateixa Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE) no veuen amb bons ulls. Creuen que pot frenar la rehabilitació d’immobles. Aquesta modificació, però, només afecta el terme municipal de Barcelona i és per això que també reclamen una millor governança. És a dir, planificar polítiques públiques d’habitatge, transports, residus, etc., de manera coordinada entre diversos municipis de l’entorn de la capital catalana.

El govern d’Ada Colau també ha apostat per ampliar el parc d’habitatge públic mitjançant la compra de pisos i edificis: entre 2015 i 2019, l’Ajuntament ha adquirit entorn de 700 habitatges, entre edificis sencers (22), habitatges individuals i l’usdefruit d’habitatges de pisos d’entitats financeres. 

Un altre element  important és la regulació impositiva per evitar l’especulació.

El coordinador de Gestha, el sindicat de tècnics d’Hisenda, i vicepresident de la Unió de Funcionaris de Finances d’Europa, Miguel Ángel Mayo, aposta per erradicar les bonificacions. No està d’acord que els que més tenen, paguin menys. Vol que, com a mínim, tothom pagui el mateix.