Les grans muntanyes juguen un paper decisiu, sobretot en les entrades de vent de nord.
El vent de nord circula gairebé sense complicacions fins arribar al Massís Central francès, que fa de gran obstacle per què continuï el seu trajecte cap al sud. D’aquesta manera, el vent es veu obligat a superar l’obstacle, bé passant per dalt de les muntanyes o pels dos costats (la vall del Roina i la vall de la Garona). Aquest impediment orogràfic fa que el vent s’acceleri, ja que la mateixa quantitat de vent ha de circular per una secció més petita, el que es coneix com a efecte Venturi.
Per entendre’ns, és com si en un riu, l’aigua (que seria el nostre vent de nord) es trobés un tronc al mig. El mateix cabal d’aigua hauria de superar el tronc pels seus dos extrems, fent que se n’accelerés la seva velocitat.
En el nostre cas, el vent de nord es troba el seu particular gran tronc quan arriba als Pirineus. Una gran paret que obliga el vent a accelerar-se, bé pels seus dos extrems o bé per sobre. I aquí trobem ja en primera instància l’Empordà, com a límit oriental del gran obstacle que es troba el vent i lloc per on es canalitza una bona part d’aquest vent de nord.
Al límit occidental, el País Basc, per on s’accelera el vent que no pot passar ni pels Pirineu ni per la serralada Cantàbrica, i que ressegueix tota la vall de l’Ebre en forma de mestral fins al Delta, flanquejat pel sistema Ibèric que impedeix que pugui bascular cap al sud.
El mateix passa a la camarga francesa i la vall del Roina, on el vent s’accelera en quedar-ne només oberta la vall del riu entre el Massís Central francès i la gran paret alpina.
