El barri de barraques de la Perona va néixer a mitjan anys 40, en uns terrenys de la Renfe on es van instal•lar famílies que van emigrar d’arreu d’Espanya per treballar a Barcelona. ANTONIO HERRERA, autor del llibre ‘La otra Perona’ “La majoria d’Andalusia, venien a Barcelona i trobaven feina però no trobaven habitatge perquè no hi havia suficient per a tots, i llavors la gent de mica en mica es va anar construint les barraques.” Al barri no hi havia ni aigua, ni llum, ni clavegueram. Les cases eren d’autoconstrucció i en alguns casos molt precàries. ANTONIO HERRERA, autor del llibre ‘La otra Perona’ “Sobretot material d’enderrocaments, i depenia també una mica de l’economia familiar per comparar materials però estem parlant d’una època, la postguerra, que això era complicat. I els sostres eren de cuir, col•locaven pedres al sostre però això amb una ventada anava a l’aire.” La Perona es va anar fent gran a mesura que arribaven les diferents onades migratòries. A partir dels anys 60, amb la construcció de nous barris i de pisos socials, el perfil dels habitants del barri de barraques va canviar. ANTONIO HERRERA, autor del llibre ‘La otra Perona’ “Eren famílies que treballaven i que tenien un cert poder adquisitiu, i a mesura que es van anar construint els habitatges es van traslladar. Les barraques que deixaven aquestes famílies es van ocupar per altres famílies, molts que no havien pogut accedir als habitatges, molts d’ètnia gitana. Una mica els pobres de la ciutat que sempre n’hi ha i n’hi haurà.” L’any 1979 en el marc del Pla d’eradicació de les barraques, el Patronat Municipal de l’Habitatge va elaborar un programa de reallotjament de les famílies de la Perona. A mesura que s’anava executant s’anaven enderrocant les barraques. El barri va desaparèixer definitivament l’any 1989.

Aixecat des de 1945, el barri de barraques de la Perona va adoptar aquest nom gràcies a la visita de la dona del president de l’Argentina, Eva Duarte Perón. Ubicada al districte de Sant Martí, va ser una de les últimes concentracions de barraques de la ciutat i va desaparèixer tres anys abans de les olimpíades de 1992.

Es té constància de l’existència d’un nucli de barraques al Districte X, a la ronda de Sant Martí de Provençals, aproximadament des de l’any 1945. No va ser fins a l’any 1947 que se’l va començar a conèixer com la Perona, arran d’un viatge a Barcelona de la dona del president de l’Argentina, Eva Duarte de Perón, que va visitar el barri de barraques de la ronda de Sant Martí.

Les barraques estaven edificades en terrenys afectats per la RENFE i es trobaven a continuació dels marges de les vies del tren. En el període de màxima expansió, la Perona va ocupar el tram de la ronda de Sant Martí comprès entre el barri de la Verneda i les vies del tren, i del pont d’Espronceda a la Riera d’Horta.

Durant els anys 50 el nombre de barraques de la Perona va anar augmentant a mesura que el barri es convertia en un espai d’acollida d’immigrants provinents de diverses regions d’Espanya, sobretot d’Andalusia. La majoria d’habitants del nucli de barraques eren nouvinguts que no havien pogut accedir al lloguer d’un pis, i que treballaven en fàbriques sobretot del Poblenou, al ram de la construcció, al servei domèstic, o bé muntant una petita botiga o taller a la mateixa barraca. Era una situació de transició a l’espera d’aconseguir una casa millor.

Als anys 60 l’esperança es va fer realitat per a molts barraquistes que es van traslladar a altres barris, a nous blocs edificats per l’Obra Sindical del Hogar i diverses cooperatives i empreses.

Entre els anys 1966 i 1967 hi va haver un punt d’inflexió en la història de la Perona. Les barraques abandonades per famílies que accedien a pisos van ser reocupades per altres famílies amb menys recursos, la majoria d’ètnia gitana.

La crisi econòmica dels anys 70 va provocar un augment de població a la Perona. Va ser llavors quan l’Ajuntament va fer arribar l’aigua al barri i va asfaltar-ne algunes zones. Al mateix temps es va posar en marxa un projecte d’eradicació de les barraques a Barcelona i es va començar a reallotjar algunes famílies a altres barris com la Mina i el Pomar.

El barri de la Perona va desaparèixer definitivament  l’any 1989, quan es va enderrocar la darrera barraca de la Comunitat de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.