Crear artificialment experiències d’un realisme impactant. Escenes embolcalladores que juguen amb els límits de la consciència en la percepció. Aquest és el comú denominador dels projectes d’Eyesberg Studio. El productor musical, il·lustrador i dissenyador Pol Marquès, ens presenta algunes de les seves creacions, que sempre pivoten entorn de la immersivitat i la interacció. En el primer cas, es busca que “el so ho envolti tot”, explica Marquès. Els projectes basats en la interactivitat es caracteritzen per “la reacció que es produeix en directe”. En aquests casos, el resultat és del tot imprevisible, perquè no està preconcebut, sinó que és el resultat de la manipulació espontània del sistema tecnològic creat. A vegades, qui interactua són els artistes, en altres casos és el mateix públic.
“En els projectes immersius busquem que el públic estigui dins el so com si fos en un paisatge sonor real.”
Marquès destaca que cada projecte és molt diferent i que, de fet, “la gràcia és que no hi hagi una base ni una manera còmoda de fer una cosa perquè llavors la imaginació desapareix”. Ens parla de l’àudio binaural, una tècnica que permet captar el so igual que ho fa l’orella humana, i que s’està utilitzant, per exemple, en els enregistraments de pornografia. I també com van donar forma, a partir de la creació del material en 3D i la música per capes, a ‘Beta 2.1.20’, una pel·lícula per ser vista en una estructura immersiva domo.
Un altre dels projectes destacats d’Eyesberg Studio és ‘Synapse‘. Dos músics prenen el rol dels dos hemisferis del cervell: la creativitat i el raciocini dialoguen en directe en un torrent poètic i sonor de sentiments i pensaments que arrossega l’espectador a navegar per l’interior de la seva pròpia ment.
Exemple de les possibilitats de la interactivitat aplicades a la creativitat audiovisual és ‘Amadeus’, una trilogia impregnada de música de Mozart que Eyesberg Studio va presentar a les Festes de la Mercè. Es tracta d’un projecció plantejada com a videojoc, en què el públic incidia amb la seva acció en allò que passava a la façana on es projectava el relat audiovisual. Cadascuna de les tres parts del projecte tenia una aproximació tècnica diferent que també suposava un grau d’interacció variat: en la primera, projectar elements; en la segona, crear o destruir realitats amb l’ajuda d’un comandament amb làser; i, en l’última, intel·ligència artificial mitjançant la qual un piano era capaç d’aprendre i compondre a l’estil del geni austríac.
“Juguem amb una part de la ment que és inexperta i, per tant, flexible, que pot evolucionar.”
