L’interior de l’hospital de Sant Llàtzer seria la localització perfecta per al rodatge d’una pel·lícula. Els passadissos, les habitacions, el menjador, les escales… tot roman intacte des del 1974, quan els darrers malalts, infants amb tuberculosi, van abandonar l’edifici. Des d’aleshores no s’ha aconseguit trobar un altre ús a unes instal·lacions que es deterioren en espera que alguna institució amb recursos injecti els diners necessaris per retornar-hi la vida.
És un edifici malaguanyat. Es va aixecar als anys 30 per allotjar els malalts de lepra que residien a la veïna masia de Can Masdeu, convertida a principis del segle XX en la leproseria de l’hospital de la Santa Creu. Però la demora en les obres, afectades entre altres per l’esclat de la Guerra Civil, van fer que el recinte hospitalari no estigués enllestit fins a mitjans dels anys 50, quan ja no era necessari. El seu destí va ser aleshores acollir infants amb tuberculosi. Però només durant 20 anys. Fa cinc dècades que al seu interior només s’hi passeja un vigilant, que custodia aquest immens edifici de 7.000 m2 propietat de la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
El sostre de la capella esfondrat
Miquel Terreu, cap de l’arxiu de l’arxiu històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, ha explicat al Via 15 que des que es va tancar l’hospital el 1974 “s’han explorat diverses vies per donar-li sortida”, tant per a malalts que requereixen poques cures, com a centre geriàtric o per a malalts psiquiàtrics lleus… “moltes iniciatives que mai no han acabat de fructificar“. I és aquesta manca d’ús continuat al llarg dels anys la que ha fet que l’edifici s’anés degradant. Un mal estat que es veu de forma flagrant en l’esfondrament de part del sostre de la capella, que ha anat acumulant runa a terra des de fa uns sis anys.
El vigilant del “castell”
Toni Toret vigila les instal·lacions de l’antic hospital des de fa 11 anys. Aquí treballa i també hi resideix. Està acompanyat de la seva dona i set gossos que són la seva vida. En aquest edifici inhòspit ha trobat la llibertat que buscava, lluny de Barcelona. Rodejat de natura i silenci. Afirma que no té por de recórrer dia sí, dia també, els passadissos i estances destartalades d’un hospital completament buit, tot i que reconeix que a les nits escolta sorolls que ell atribueix al fet que l’edifici “està viu”. Des de la seva talaia ha viscut de ben a prop tots els incendis que han cremat la muntanya de Collserola la darrera dècada, i afirma que les ha passat magres. Amb tot, aquesta és casa seva, una llar singular a qui ell anomena familiarment “el castell”.
