En una entrevista a ‘El matí de Barcelona’, de betevé 91.0 fm, Puig ha explicat que la fórmula de la cançó de l’estiu va canviant amb el temps: “Ara el que s’imposa són els ritmes llatinoamericans. El tema de Luis Fonsi en té, i per això arriba a una comunitat de gent més gran. Si hagués tingut un ritme aflamencat, com tenia la ‘Macarena’, potser ara no hauria triomfat tant”.
Puig reconeix que, encara que el primer cop que les sentim no ens agradin, les cançons de l’estiu són encomanadisses. I afegeix que el més important no és tant la fórmula, sinó el productor. “Crec que d’aquí a no res la clau la tindrà el productor musical, tot i que la cara la seguirà donant l’artista. De fet, tornem al que passava ja als 60, quan grans artistes com Elvis Presley tenien darrere grans compositors. Són gent que controla molt bé els estudis, la part de tecnologia, que investiga amb nous sons i que hi posa aquestes bases ballables. Una part del secret és la repetició i que pugui ballar-se; estem parlant de música que no és per escoltar, és per bellugar-se”, afirma Puig.
Pel que fa a les lletres d’aquests temes, el periodista creu que no som conscients del missatge que transmeten: “Hi ha gran grau d’inconsciència. Per exemple, si analitzes ‘La bicicleta’, de Shakira, et portes les mans al cap perquè no diu res.
Puig creu que, a diferència del que passava fa uns anys, quan van triomfar músics com Georgie Dann o King Africa, ara el que té més èxit són les col·laboracions: “Enrique Iglesias ho fa sempre. Va acompanyat de rapers de moda que controlen la sonoritat, el hip-hop, el rythm-and-blues, i aquesta combinació funciona molt. Barreges artistes de comunitats molt diverses i arribes a molta gent”.
La fórmula de l’èxit
Per Puig, “aquestes cançons que acaben sent tan universals, alguna cosa han de tenir, per aconseguir que absolutament tots algun dia l’acabem ballant. No podem catalogar tot l’univers de ruc. Però hi ha també una estratègia de saber on han de sonar, en quines emissores”.
Escolta l’entrevista a Albert Puig aquí:
