Cañardo acaba de tornar d’una missió al nord de Líbia, on ha estat 15 dies. Ja és la dotzena vegada que hi va. Ens ha explicat com funcionen aquests rescats: “Solem sortir des de Malta, que és el port europeu més proper. Viatgem un grup de voluntaris en un vaixell, assistits per una tripulació professional. Estem en aigües internacionals, on esperem l’arribada de barques de refugiats, que solen sortir quan hi ha bona meteorologia. Quan en trobem, els donem armilles salvavides, perquè solen ser barques sobrecarregades, inestables, i els que hi viatgen sovint no saben nedar. Després els traiem de les barques: primer, els nens; després, les mares, i, al final, els homes. Els portem als nostres vaixells i Salvament Marítim ens indica on és millor que els portem. Normalment a Sicília o Itàlia”.
Cañardo també ha explicat que alguns refugiats arriben a pagar entre 2.000 i 3.000 dòlars a les màfies perquè els portin cap a Europa. Aquests viatgen en barques de fusta, on caben una trentena de persones. A mesura que les embarcacions són més grans i perilloses, el preu es redueix. N’hi ha de pneumàtiques, on viatgen entre 120 i 200 refugiats. I les més grans, de fusta, poden arribar a portar un miler de persones. “Són autèntics transatlàntics terrorífics“, denuncia Cañardo.
Proactiva Open Arms continuarà fent missions de rescat per intentar que no mori ningú al Mediterrani. La majoria dels que hi treballen són voluntaris, incloent-hi socorristes, patrons, metges, infermeres, que surten de Barcelona o Madrid i solen estar-s’hi dues setmanes.
Recupera l’entrevista completa a Guillermo Cañardo aquí:
