Tan bon punt entraves a la sala, el sofà vermell. L’element més distintiu del programa ‘Àrtic’ presidia l’acte i molta gent comentava com se li encongia el cor quan el tornava a veure, després de tant de temps. Evident: alguns dels assistents s’hi havien assegut com a convidats o com a col·laboradors, d’altres l’havien vist per la televisió al llarg dels nou anys de vida de l’espai cultural. Tothom l’associava amb l’Anna Pérez Pagès.
Aquest dimecres, tres mesos després de la seva mort, el Teatre Lliure ha organitzat un acte de record sota el nom de “La lluita no s’apaga: més periodisme cultural, si us plau! – en record de l’Anna Pérez Pagès“. Una trobada que hauria fet les delícies de l’Anna perquè combinava el seu gust per la conversa i el debat amb la performance escènica.
Al centre de l’Espai Lliure de Montjuïc s’hi ha instal·lat una taula allargada envoltada de cadires. El públic, situat a les grades que envolten el muntatge, és convidat a atansar-se, a asseure’s en una cadira i començar a parlar. Tothom ha tingut l’opció de fer-ho l’estona que ha volgut, ha pogut entrar al debat tantes vegades com ha considerat, i la conversa ha fluït sense l’ajuda (ni la necessitat) d’un moderador.
Adoptant el format de ‘The long table’, ideat pel col·lectiu Split Britches, la vetllada ha girat al voltant de la figura de l’Anna, del seu llegat i de la situació del periodisme cultural en un context de contínua precarització. A la taula han pres la paraula representants del món de la comunicació, del periodisme, de les arts escèniques i de la gestió cultural, amistats conreades al llarg dels seus 25 anys de carrera però també noves generacions de professionals que han volgut presentar-li els seus respectes.
I se n’ha parlat, i molt. En un ambient de plena sintonia, en què veritables estranys s’han sentit partícips d’un col·lectiu al voltant d’una mateixa taula, la conversa ha fluït durant dues hores. Hi ha hagut temps per reivindicar els principals trets de l’Anna, els que combinaven el rigor professional amb la calidesa personal i s’ha destacat la seva batalla constant per donar espai i visibilitat a la cultura, entesa com un fenomen transversal, que no entén d’elitismes ni de categories. I, és clar, el seu entusiasme, el nervi i la tossuderia per lluitar cada minut per un entrevistat, fins i tot quan el programa patia successives retallades a la graella.
Però l’acte d’aquesta nit també ha servit per a la reflexió i la crítica. La reflexió, sobre un panorama de mitjans de comunicació en què la premsa, la ràdio i la televisió generalista han retallat sistemàticament els espais dedicats a la cultura, sabotejant d’aquesta manera la cadena de transmissió que va de les indústries culturals fins al públic. Davant d’un escenari així, ha planat la pregunta de què hauria fet l’Anna per assegurar que aquesta cadena no es trenqués.
La crítica, perquè la valoració de la feina de l’Anna no es podia deslligar del succeït els darrers temps. En diversos moments de la vetllada, la conversa ha derivat cap a la cancel·lació precipitada a betevé de l”Àrtic’ i la fi imminent del ‘Plaça Tísner’, agafats també com a imatge clara de la crisi que viu el sector. Des de la taula, els assistents han reclamat la necessitat que la cultura tingui parcel·les pròpies a la programació perquè, afirmen, sense programes especialitzats tendeix a diluir-se en un magma de continguts.
Han tocat dos quarts de nou del vespre i el diàleg s’ha donat per acabat, entre aplaudiments, somriures i algunes llàgrimes. I mentre s’encenien els llums de l’Espai Lliure, la conversa ha continuat a la plaça Margarida Xirgu, perquè quedaven moltes coses per dir i molts records per posar en comú. La lluita no s’apaga, com deia el títol d’aquesta trobada, i en l’ànim, el record i la ment de tothom, hi queda un sofà vermell.
