La cantant, compositora, actriu i activista madrilenya ha obert una nova etapa en la seva carrera amb la publicació de Que no se te note, el seu primer llibre. El debut de Rocío Saiz com a escriptora obre una finestra als seus pensaments, vivències i reflexions, en un treball a mig camí entre l’assaig, el diari personal i la ficció.
Manual de supervivència per a adults
Que no se te note es planteja, segons Rocío Saiz, com un manual de supervivència contra alguns dels vicis i els comportaments tòxics de la nostra societat. Per les pàgines del llibre desfilen conceptes com “el cercle de l’abús” que s’aplica en les relacions personals, el “sincericidi”, que representa donar opinions no demanades o l’atracció sentimental i sexual que experimentem cap a les persones que no ens fan bé.
Entre les reflexions que aboca, Rocío Saiz dedica un espai a un episodi històric que l’obsessiona: el Patronato de Protección a la Mujer, que va ofegar les vides de milers de dones durant el franquisme.
Amb Que no se te note, Rocío Saiz explica que ha aconseguit escriure des de la crítica i no des de la queixa, però ha necessitat molt de treball personal i tres anys de feina amb el llibre per aconseguir-ho. El resultat permet acostar-nos una mica més a la personalitat d’una artista polifacètica que no té pèls a la llengua i posa el dit a la nafra a l’hora de reivindicar els drets de la comunitat LGBTIQ+, qüestionar els principis més convencionals de l’amor i el sexe, i visibilitzar altres realitats fora de la norma.
Rocío Saiz, entre Milan Kundera i Mari Trini
Entre els noms que cita Rocío Saiz al seu llibre en destaquen dos que l’han acompanyat durant l’escriptura: un és l’escriptor txec Milan Kundera, de qui llegeix La insuportable lleugeresa de l’ésser als 18 anys. L’impacte d’una de les novel·les de referència del segle XX es deixa notar en l’estructura i l’enfocament de Que no se te note.
Un altre nom força present és el de Mari Trini. La cantant murciana té el seu lloc en el llibre de Rocío Saiz, que recorda que no se’n sap quasi res de la seva vida, més enllà que se la insultava per sortir amb pantalons als escenaris i que havia patit el maltractament de la indústria per no voler seguir els cànons estètics i d’identitat que li marcaven. Un veritable referent per a la personalitat insubornable de Rocío Saiz.
