Aquest diumenge, a ‘Mots endiumenjats’ no ens hi posem per poc. Però no volem aixecar gaires expectatives davant l’elecció de la paraula “immersió”. La nostra aproximació serà la de sempre, però aquest cop mirarem de treure una mica de suc i d’apropar-nos al fenomen d’immersió lingüística a casa nostra. Farem una curta immersió dins la “immersió”.

Però, és clar, ens hi mullarem també, perquè parlant d’“immersió” no ens podem quedar secs (sí, sabem que per ser curosos hauríem de dir “eixuts”, no “secs”, però aquesta puntualització la deixem per a un endiumenjat futur).

Què en podem dir del mot “immersió”?

“Immersió” com bona part de les nostres paraules prové del llatí, en concret d’“IMMERSIŌNE”. El diccionari remet a “immergir/-se”, que literalment vol dir “ficar(-se) dins un líquid”, el DIEC i el DCVB, no en donen més accepcions; però en canvi el DGLG n’afegeix l’ús figurat: “Immergir-se en la tenebra”.

La família d’“immersió” fa que se n’ampliïn els significats més enllà del pròpiament literal.  Per exemple tenim l’adjectiu “immers”, que normalment associem més a un sentit figurat: “Es trobava immersa en una felicitat que costava d’explicar”. A diferència del participi “immergit”, que potser queda més associat al sentit literal: “Sota l’aigua”.

Capbussada dins la  “immersió lingüística”

Fent recerca ràpida, veiem que el DGLC ens en dona una definició clara: “Mètode d’ensenyament d’una segona llengua caracteritzat bàsicament pel fet de situar els alumnes en un entorn d’aprenentatge que té com a llengua de relació i d’instrucció la mateixa llengua que han d’aprendre.”

Ens ha sorprès veure com el Termcat inclou tota mena d’immersions possibles però justament aquesta no hi apareix. No és preocupant, però, perquè d’informació no en falta. Si voleu submergir-vos dins la “immersió” mateixa, a la Xarxa Telemàtica de Catalunya, la XTEC, podeu trobar tot d’articles que en parlen.

Per capbussar-nos, però, en la immersió mateixa cal que en cerquem les primeres fonts, les arrels, la llei. La Llei de normalització lingüística de Catalunya del 1983, pel que fa a ensenyament, marcava el camí que devien seguir els centres per tal que el català pogués recuperar la salut com a llengua pròpia després de tants anys de repressió lingüística i menysteniment (i ens quedem curts, els historiadors després de la Guerra Civil ja utilitzaven els termes “lingüicidi” o “genocidi cultural”). La primera frase de la llei feia així:

“El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l’ensenyament en tots els nivells educatius”

Qui va posar la primera llavor de la immersió?

Contràriament al que es pugui pensar, la Llei de normalització lingüística no va sorgir dels polítics, va sorgir de la inquietud d’un grup de pares castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet, de l’Escola Rosselló Pòrcel, amoïnats perquè els seus fills tinguessin les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans catalanoparlants. Qui en aquell moment va recollir l’empenta d’aquest grup de pares va ser Joaquim Arenas, un dels impulsors de la “immersió”, que podem sentir-lo en entrevista a la secció del ‘Va passar aquí’ d’El matí de Barcelona. Això va ser el 1982.

Des de l’establiment de la llei, el 1983, la “immersió” ha tingut defensors i detractors. Sovint la llengua ha estat víctima d’utilitzacions polítiques i la “immersió” n’ha resultat l’ase dels cops en l’àmbit de l’ensenyament. Al web de betevé hi tenim diverses mostres de tot plegat i les podeu consultar aquí.

Ja que us heu submergit fins aquí no en sortiu encara, us queda una bona corrua de ‘Mots endiumenjats’ per descobrir, si encara no ho heu fet.