Davant la resolució del resolució del TSJC que obliga els centres educatius catalans a impartir un 25 % de currículum en llengua castellana, el sindicat majoritari USTEC·STEs ha convocat una jornada de vaga d’ensenyament el 23 de març en defensa de la immersió lingüística. Consideren que l’eix vertebrador d’aquest país requereix mantenir el català com a llengua vehicular als centres educatius catalans i que la “immersió lingüística és “l’instrument de què disposem per fer possible la igualtat de tot l’alumnat, independentment del seu origen”.
És per aquest motiu que a ‘Mots endiumenjats’ del btvllengua hem decidit destacar aquesta paraula i submergir-nos-en per descobrir-ne més coses: “immersió”.
Què en podem dir del mot “immersió”?
“Immersió” com bona part de les nostres paraules prové del llatí, en concret d’“IMMERSIŌNE”. El diccionari remet a “immergir/-se”, que literalment vol dir “ficar(-se) dins un líquid”, el DIEC i el DCVB, no en donen més accepcions; però en canvi el DGLG n’afegeix l’ús figurat: “Immergir-se en la tenebra”.
La família d’“immersió” fa que se n’ampliïn els significats més enllà del pròpiament literal. Per exemple tenim l’adjectiu “immers”, que normalment associem més a un sentit figurat: “Es trobava immersa en una felicitat que costava d’explicar”. A diferència del participi “immergit”, que potser queda més associat al sentit literal: “Sota l’aigua”.
Capbussada dins la “immersió lingüística”
Fent recerca ràpida, veiem que el Termcat ens en dona una definició clara: “Mètode d’ensenyament d’una segona llengua caracteritzat bàsicament pel fet de situar els alumnes en un entorn d’aprenentatge que té com a llengua de relació i d’instrucció la mateixa llengua que han d’aprendre.”
Per capbussar-nos, però, en la immersió catalana com a tal cal que en cerquem les primeres fonts, les arrels, la llei. La Llei de normalització lingüística de Catalunya del 1983, pel que fa a ensenyament, marcava el camí que devien seguir els centres per tal que el català pogués recuperar la salut com a llengua pròpia després de tants anys de repressió lingüística i menysteniment (i ens quedem curts, els historiadors després de la Guerra Civil ja utilitzaven els termes “lingüicidi” o “genocidi cultural”). La primera frase de la llei feia així:
“El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l’ensenyament en tots els nivells educatius”
Qui va posar la primera llavor de la immersió catalana?
Contràriament al que es pugui pensar, la Llei de normalització lingüística no va sorgir dels polítics, va sorgir de la inquietud d’un grup de pares castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet, de l’Escola Rosselló Pòrcel, amoïnats perquè els seus fills tinguessin les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans catalanoparlants. Qui en aquell moment va recollir l’empenta d’aquest grup de pares va ser Joaquim Arenas, un dels impulsors de la “immersió”, que podem sentir-lo en entrevista a la secció del ‘Va passar aquí’ d’El matí de Barcelona. Això va ser el 1982.
Des de l’establiment de la llei, el 1983, la “immersió” ha tingut defensors i detractors. Sovint la llengua ha estat víctima d’utilitzacions polítiques i la “immersió” n’ha resultat l’ase dels cops en l’àmbit de l’ensenyament. Al web de betevé hi tenim diverses mostres de tot plegat i les podeu consultar aquí.
Ja que us heu submergit fins aquí no en sortiu encara, us queda una bona corrua de ‘Mots endiumenjats’ per descobrir, si encara no ho heu fet.
