El MNAC ha inaugurat una ambiciosa exposició sobre Antoni Gaudí, amb 650 peces entre objectes arquitectònics, de disseny, mobiliari, plànols i fotografies. Es nodreix del fons del museu i de 74 préstecs d’institucions i col·leccions privades. Es tracta d’una coproducció amb el Museu d’Orsay de París, on viatjarà a la primavera quan abandoni el MNAC el 22 de març.
L’exposició apropa el visitant a un Gaudí molt allunyat del tòpic, segons el qual es tractava d’un geni incomprès i aïllat. Ben al contrari, el reivindica com un home del seu temps, lligat a estratègies ideològiques i polítiques complexes. “No mostrem un Gaudí tòpic, en la idea de la seva alegria, de la llum, del color, del Mediterrani… Seria la seva altra cara”, explica el comissari Juan José Lahuerta.
Una mostra amb objectes inèdits o poc vistos
Tot i que Antoni Gaudí (1852-1926) ja disposa d’una presència molt destacada dins la col·lecció del MNAC, fins ara el museu no li havia dedicat una exposició monogràfica d’aquesta magnitud. Bona part de les obres que habitualment s’exposen a les sales de modernisme del museu han baixat a la sala gran d’exposicions temporals per alimentar aquesta gran mostra.
Entre els elements que no s’han pogut veure abans o que rarament ho han estat hi ha un tocador i una “chaise-longue” de la família Güell, el mecenes de Gaudí, que l’arquitecte va dissenyar per al Palau Güell. Un dels espais més sorprenents és la reconstrucció del distribuïdor de la planta principal de la Casa Milà, que es va desmuntar el 1960 i el mobiliari de la qual estava dispers.
També s’ha muntat un espai que evoca l’obrador de Gaudí a la Sagrada Família, amb profusió de guixos i motlles per fer les escultures. Destaca el d’una escultura de la façana de la Catedral en què el dimoni dona una bomba Orsini a un anarquista. I és que la exposició no amaga que, en uns temps convulsos de lluita de classes, Gaudí era l’arquitecte de la burgesia benestant i l’Església.
El retrat d’un personatge complex
Més enllà de l’encant d’aquestes peces, el MNAC s’ha esforçat a oferir un relat diferent sobre la figura de l’arquitecte. L’intent, segons manifesta Lahuerta, ha estat mostrar un Gaudí “que no és el personatge desconegut, l’artista incomprès, ni l’artista que treu les seves idees d’una imaginació caiguda del cel”.
“Gaudí va ser algú completament integrat en una sèrie de contextos molt complexos”, començant per l’internacional, del qual estava perfectament al cas, subratlla. “Va treballar influït i en competència amb alguns d’aquests arquitectes”. L’altre context, el barceloní, el va convertir en l’arquitecte de l’alta burgesia i l’Església, per bé que també va ser un personatge conegut, fins i tot “molt popular”, diu Lahuerta, de qui es van fer milers de targetes postals, en què apareix caricaturitzat a les revistes de l’època, etc. Per tot plegat, el comissari creu que aquesta exposició és diferent de totes les anteriors sobre l’arquitecte.
