Lali Ayguadé torna a ballar en un espectacle propi, ‘Runa’, després de coreografiar una trilogia (Kokoro, Iuanme, Hidden) en què no va pujar a l’escenari. Un gran plaer veure evolucionar una ballarina tan talentosa que, a més, té el do de comunicar amb cada gest. L’acompanya, absolutament fusionat amb ella, Lisard Tranis.
És un espectacle de poc més de 50 minuts que captiva des del primer instant. La història és la d’una parella “que s’estima molt, però en què també hi ha violència i desesperació”, amb paraules de la coreografia. El títol fa referència a la runa mental d’un dels dos personatges, tot i que Ayguadé no aclareix de qui es tracta. Hi ha certa teatralitat, però més apaivagada que en els esmentats anteriors treballs.
Escenografia i vestuari, motors de la creació
L’escenografia va ser el punt de partida. Un espai domèstic trencat, desendreçat, on la parella viu diversos estats emocionals, segurament enyorant un passat millor. “Ens venien moltes coses al cap, com la covid. L’espai és una metàfora, també, de la runa mental “, comenta Ayguadé.
El vestuari va ser important en el procés de creació. “Ella, sobretot, canvia molt de vestuari. Aquests canvis ens han donat peu a explorar moviments en un registre que no és el nostra habitual”, detalla la ballarina i coreògrafa. Això no treu, però, que es percebi, en tot moment, quines han estat les escoles d’Ayguadé. I aquí, Akram Kahn, a la companyia del qual va militar durant anys, hi té molt a dir. Signa una banda sonora tan cinematogràfica com ben mesurada Miquel Marin. En la segona de les tres funcions a la Sala Ovidi Montllor, l’ovació ha estat generosa.
