Mentre sona sense interrupció 'la Passió de San Mateu' de Johan Sebastian Bach vuit intèrprets-ballarins evolucionen en una dotzena d'escenes en les quals acaba aparaixent sempre, la violència. Un personatge més estàtic s'ho mira tot distanciadament. És el que dÓna títol a l'obra, relacionat amb una estatueta emblemàtica de la prehistòria. Una presència intrigant que convida l'espectador a reflexionar sobre la violència, o millor dit, les violències, en plural. IAGO PERICOT, Director escènic "Hi ha la violència de gènere, la violència política, la psicològica, la que no es nota però hi és. Aquestes que són les més difícils de posar en marxa." Una de les dotze escenes és la que va donar peu a l'espectacle, la que representa el sinistre episodi de la indigent cremada en un caixer automàtic del carrer DE Guillem Tell. Iago Pericot, un renovador de l'escena catalana ja als anys 70, s'ha envoltat d'un equip artístic en el qual figuren Jordi Cortés com a coreògraf i Andrei Leparski en la composició del moviment.
El gest i el moviment convida a reflexionar sobre la violència, mentre un personatge del passat, el de la famosa estatueta del neolític, la Venus de Willendorf, s’ho mira tot amb perplexitat.
