A l’agost sempre hi tenim la nostra fidel pluja d’estels, les anomenades Llàgrimes de Sant Llorenç. Amb aquest escenari lumínic únic hi emmarquem la paraula estrella i les seves germanes grans, estel i estela.
L’etimologia ja ens revela clarament quina d’aquestes paraules —estrella, estel, estela— n’és la germana més gran. La paraula prové del llatí vulgar STELA. Doncs ja ho tenim, estela va ser la primera a brillar en català.
“Estela”, la reina del cel medieval
Estela era la reina del cel. Era la paraula genèrica utilitzada pertot i per a tot. Ens ho diu Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana —el DECat—, en què afirma que estela, des de Ramon Llull, va ser l’opció escollida arreu, fins i tot en autors en vers.
[…] estela, pertot, fins en vers, des de Ramon Llull”
Per demostrar aquesta hegemonia d’estela Coromines incorpora multitud de citacions de diverses cròniques reials (Jaume I), poesies de trobadors (Cerverí de Girona), escriptors (Bernat Metge), fragments de novel·les de cavalleries, en què estela llueix.
“Estel”, germana a l’ombra
Tot i això, estela i estel va ser bastant sincròniques en realitat, tot i que estel es va mantenir a l’ombra d’estela durant segles. Segons Joan Coromines en les primeres documentacions en català hi apareixien totes dues, tot i que estela va ser, de llarg, la més utilitzada en català medieval.
Tanmateix estel és molt menys freqüent a l’edat mitjana, en contrast amb la gran freqüència del femení estela”
Estel, que es manté en els nostres dies ben viva, va restar, doncs oculta rere l’esplendor d’estela, i només sorgia en textos poètics sobretot per donar-hi un to més simbòlic o per assenyalar un astre important del cel, com l’estel de l’aurora.
“Estrella” triomfa musicalment al s. XVII
Coromines és molt clar quan explica des de quan tenim el mot estrella entre nosaltres: va anar entrant musicalment al segle XVII i es va fer forta i estesa arreu cap principis del XIX.
[…] la variant estrella, que no es troba mai en català fins als segles decadents i no s’afermà fins cap a 1800, entrà com a castellanisme”
Estrella era un mot present als romanços populars de la literatura castellana i que es va anar incorporant, a poc a poc, a les cançons populars catalanes. Aquest va ser el motiu pel qual els catalanoparlants van anar arraconant l’hegemònica estela per considerar-la massa allunyada del poble, massa antiquada i va anar aflorant estrella.
Ja veiem per aqueixes mostres que [estrella] es propaga des del romanç, que rebia en aquests segles la influència abassegadora del romance castellà […]. Per aquesta via el mot guanyà el cor del poble i la fraseologia sentimental o amorosa […]. Des de llavors estela es torna un mot antiquat, i estrella s’imposa a les ciutats i fins a fora ”
El cel estelat, o estrelat, segons on
Finalment la llengua literària, per influx de la cultura popular, va anar incorporant estrella més i més; va abandonar progressivament estela, que es va anar apagant, però no va desemparar totalment estel. És per això que aquesta última encara brilla.
El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans va foragitar estela en el sentit d’astre. Però la llengua al carrer és una altra cosa. Tant el Diccionari etimològic de Joan Coromines com el Diccionari català-valencià-balear —l’Alcover-Moll—donen exemples d’una llengua popular rica en variants de les primeres esteles i estels. Per exemple estela es manté com a astre a la Catalunya Nord, Camprodon, la Cerdanya i en punts de l’Empordà; al País Valencià mantenen les variants estrela o estrel; al Principat i a Balears hi mantenen torcebraç els nostres mots “estrella”: estel i estrella.
