“Estiu” i “istiu“: de ben segur que has sentit a parlar de l’estació estival d’aquestes dues formes en català. L’estiu és fantàstic per viure’l i també el mot estiu és interessant de conèixer. Com algunes altres paraules és testimoni d’un fenomen fonètic anomenat assimilació vocàlica, que intentarem explicar-vos.
L’estiu ja endreçava les estacions de l’any en època romana; l’anomenaven AESTIVUM —”estació estiuenca”, que és d’on va derivar el nostre estiu. Els romans, però, designaven l’època més calorosa de l’any com a AESTAS-AESTATIS. Els primers estius en català van sorgir als escrits de Ramon Llull, Bernat Metge i les cròniques de Jaume I i Pere IV el Cerimoniós. Per començar no està gens malament.
Anam al loch de Montblanch per tenir-hi lo estiu”
“Estiu” o “istiu”?
Doncs rigorosament hauríem de dir que totes dues. Una —estiu— perquè és l’opció normativa i històrica que apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans; i l’altra, —istiu— perquè és una opció col·loquial provinent d’un fenomen fonètic habitual, i que tampoc no és flor d’un dia, sinó d’anys.
Quan Joan Coromines va estudiar etimològicament aquest mot va detectar que estiu no havia variat en segles, però que modernament s’havien adonat que la variant col·loquial istiu li prenia força lloc:
Ha estat un mot de totes les èpoques i de
tot el territori lingüístic, sense variants en la llengua
literària, encara que estigui modernament tan estesa
la pronúncia istiu”
Quan Coromines es referia a “modernament” volia dir que la forma istiu ja existia des del segle XIX, és a dir, que ja tenia certa adopció per part dels parlants. A més a més, es veu que els escriptors sovint es decantaven per aquesta forma més popular, que s’anava integrant al carrer. El lingüista s’alegra que finalment la normativa no acceptés aquesta variant, istiu.
Verament la pronúncia istiu, que es troba més o menys en tots els dominis dialectals, és absolutament general en la llengua parlada a Barcelona i català central, tant que hi hagué alguna vacil·lació en els últims cent anys […] sobre si convenia rendir-s’hi, però sens dubte amb raó s’ha preferit posar-li sordina”
Parlem malament si diem “istiu”?
Rotundament no, però cal tenir en compte el registre. Dir estiu o istiu no ens fa més bons o mals parlants, però una i altra forma es recomanen segons l’entorn comunicatiu en què ens trobem.
Estiu és la forma general acceptada normativament, per a tots els registres —formal i informal— i en llengua escrita; i istiu és una variant col·loquial nascuda per un fenomen fonètic natural i que està acceptada en registre informal, però que cal evitar-la en el formal i l’escrit.
Quin és el fenomen fonètic que explica “istiu”?
El fenomen que fa que alguns parlants transformin estiu en istiu s’anomena assimilació. Es tracta d’un fenomen segons el qual “un so o una classe de sons adopten un tret fonètic present en un altre so o sons, contigus o no”, segons el Termcat. En aquest cas, doncs, la i present a estiu exerceix una influència en la e que fa que fonèticament es transformi en una altra i. Diguem que pronunciar istiu és més fàcil i ens estalvia una mica més d’esforç que no pas dir estiu, és per això que hi tendim, per economitzar.
La Gramàtica essencial de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, no fa referència específica al cas que ens ocupa però sí que tracta casos similars. Per exemple l’assimilació que en alguns parlars baleàrics es fa passant de [ə] com a [o] o [u] en paraules com colze, genoll, nostre (pronunciada [o] o [u]). En aquests casos la recomanació és restringir aquestes pronúncies a registres informals.
Assimilacions que no s’admetien en cap registre
Abans, fenòmens d’assimilació semblants no eren recomanables de cap de les maneres en cap registre, tal com podem veure a la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, del 1999. Per exemple, la institució de la llengua no trobava recomanable assimilacions com dicidir per decidir, que seria bastant semblant a istiu–estiu.
No són recomanables:
2) Les assimilacions o dissimilacions com dicidir per decidir, o vegilar per vigilar.”
Papasseit fa lloc a l’opció més popular
Aprofitant que som en l’Any Papasseit recollim el seu poema “Res no és mesquí“, en què recull precisament la variant col·loquial d’estiu: istiu.
Res no és mesquí
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d‘istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
– Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Bon estiu (o istiu)!!
