Carnaval Barcelona

Som en plena celebració del Carnaval, quan el Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, convida tothom a la “disbauxa”, a capgirar per uns dies la vida i a desempolsar la moderació abans de la quaresma, moment de contenció i recolliment.

“Disbauxa” és, doncs, la paraula escollida per entrar a la nostra secció de ‘Mots endiumenjats’.

La “disbauxa” no ha estat sempre catalana

Segons el ‘Diccionari català-valencià-balear’ prové directament de la paraula francesa “débauche”, però segons Joan Coromines, al seu ‘Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana’, no arriba directament del francès al català sinó que pel mig hi trobem l’occità “desbaucho”. El camí etimològic que dibuixa Coromines seria, doncs, aquest:

En francès, “débauche” volia dir inicialment “corrupció (especialment la sensual); mala vida”. El català en recull el sentit. Segons el ‘Diccionari de la llengua catalana’ de l’Institut d’Estudis Catalans, avui dia, la nostra “disbauxa” catalana té tres significats concrets, tots tenen a veure amb el fet de passar-se de la ratlla:

  • Excés condemnable, inacostumat, en el menjar.
  • Excés, ús immoderat d’alguna cosa. 
  • Capteniment de qui es lliura als delits sensuals immoderadament. 

En català també tenim “bauxa”: què vol dir i d’on ve?

Segons Coromines, “bauxa” és una forma que es manté en mallorquí i menorquí. És resultat de la mateixa “disbauxa” però amb la pèrdua del prefix. També manté la mateixa connotació d’excés. Segons el DIEC vol dir: “Extraordinari que hom fa, menjant, fent una sortida, etc., per divertir-se o celebrar una cosa.

“Disbauxa” conté també algun misteri

Segons el ‘Diccionari català-valencià-balear’ les característiques morfològiques de “disbauxa” farien pensar que és un manlleu antic, però tot i això, misteriosament no hi ha aparicions de “disbauxa” en textos literaris abans del segle XIX:

“És sorprenent que la forma catalana conservi el prefix dis– (que la francesa mostra convertit en de-) i la pronúncia diftongal de au. Aquests detalls semblen indicar que el préstec del mot francès al català és molt antic, i en canvi existeix la circumstància que no es troba en català cap document de disbauxa anterior al segle XIX.”

Si us interessa saber més coses sobre altres endiumenjats que hem fet, us animem a llegir-los.