El jazz va arribar a Europa acabada la Primera Guerra Mundial, el 1919. La porta d’entrada va ser París i durant la dècada dels 20 es va escampar per tot el vell continent. Barcelona va ser l’epicentre del jazz a l’estat durant els anys 30, amb artistes i músics arribats d’arreu del món que van trobar a la ciutat l’aixopluc necessari per desenvolupar el seu art als locals barcelonins.
Als anys 30, la paraula jazz estava plenament integrada al català i formava part del repertori de les orquestres i orquestrines de ball amb l’etiqueta de “ballables americans” D’una banda, el jazz era vist com un divertiment, com una música ballable i per passar-s’ho bé. Però també hi havia els puristes, aquells que pensaven que l’únic jazz autèntic era l’americà, al qual anomenaven “hot jazz”
Django Reinhard, el creador del jazz gitano
Al maig del 1935 es va crear el Hot Club de Barcelona va organitzar a finals de gener del 1936 els primers concerts protagonitzats per grans figures internacionals. Hi van actuar, entre d’altres, el saxofinista nord-americà Bennie Carter i el Quintet del Hot Club de França, liderat pel guitarrista Django Reinhardt
Django Reinhardt, d’ètnia gitana i creador del jazz manouche o jazz gitano, va actuar per primer cop a Barcelona. Diu la llegenda que aquella matinada la va acabar sota el pont de la Marina tocant amb altres músics que havia conegut pel carrer.
Louis Armstrong a Barcelona
Al desembre del 1955 Armstrong va fer tres concerts en un dia al Teatre Windsor Palace organitzat pel Hot Club de Barcelona. Això sí, enmig dels tres concerts es va menjar una bona paella. L’actuació d’una estrella mundial d’aquell ordre no era una cosa habitual a la Barcelona de l’època i la seva visita es va tractar com un esdeveniment de primer ordre.
L’any 1997 el productor discogràfic de Fresh Sound Records, va trobar al Mercat de Sant Antoni les cintes perdudes dels concerts que Louis Armstrong havia fet a Barcelona.
Als 60: Ellington, Fitzgerald i Davis
En el moment més àlgid de la seva carrera Duke Ellington i Ella Fitzgerald van visitar Barcelona al 1966 per fer dos concerts al Palau de la Música. Joan Rosselló, propietari del Jamboree, va ser l’organitzador del concert i fruit de l’èxit va iniciar el Festival de Jazz de Barcelona el 1966. Quatre anys més tard el festival va recuperar Ellington i a Santa Maria del Mar va interpretar peces sacres.
Entre les cançons va destacar “Freedom”, acompanyat per la Coral Sant Jordi amb crits de llibertat en diferents llengües, entre elles, el català, en plena dictadura franquista. Quan això va succeir, la resposta del públic va ser entusiasta. Ellington diu a les seves memòries que al concert de Barcelona el públic es va aixecar de les cadires, va sortir als passadissos i es va posar a ballar. Aquesta reacció va fer que Ellington recordés aquest concert la resta de la seva vida.
L’any 1967, Miles Davis, una de les més grans figures de la història del jazz, va visitar Barcelona va ser el convidat estrella del Festival de Jazz. Però després de cobrar i tenir una discussió amb el seu mànager va marxar sense tocar cap a Nova York.
L’any 1973, a la setena edició del festival, Miles Davis va ser contractat de nou per actuar a Barcelona. Havia d’actuar al Palau de la Música però els seus instruments es van perdre a la frontera. Davis va dir que ell no pensava tocar sense els seus instruments, però finalment ho va fer. Es dona el cas que l’endemà, Davis va anar al concert de B. B. King, i el va acompanyar a l’escenari per interpretar una peça.
El Jamboree i el crim dels Jack’s Brothers
El Jamboree es va inaugurar el 1960 amb un concert de Tete Montoliu i els germans Hang. El local estava situat on abans hi havia una casa de cites, a la plaça Reial. Allà va tenir lloc un dels crims més sonat dels anys 60.
Jack i Phil Hand, coneguts com Jack’s Brothers eren el grup de músics residents del Jamboree i uns personatges singulars, uns vividors. Quan van arribar a Barcelona a finals del 50, van veure que al local de la plaça Reial hi havia un ambient especial, amb els mariners americans de la Sisena Flota, que tocaven amb els seus instruments. Hi van veure una opció per guanyar-s’hi la vida. van entra
En aquell ambient, els Jack’s Brothers van entrar en contacte amb els baixos fons i també amb els mariners americans de la Sisena Flota amb qui buscaven diner fàcil i ràpid. El 17 de novembre de 1962 van saber que un propietari d’una botiga de làmpades, tenia una caixa forta. Van dur a terme el robatori, però van ser tan maldestres que el cop va acabar amb l’assassinat del propietari. i es va deixar el passaport al lloc del crim. La policia no va trigar gaire a detenir-los i el Jack’s Brothers van acabar a la presó.
El jazz era, en aquella època, la música de l’aquell moment i de la bohèmia, representada culturalment pels existencialistes, aquell va ser batejat com El crim dels existencialistes. El crim, de retruc, va esguerrar la carrera de la cantant del grup, la Gloria Stewart, una cantant afroamericana, referència del Jamboree en aquell moment, que malgrat no estar involucrada en els fets, va ser deportada.
