La dècada del 1880 l’Eixample d’Ildefons Cerdà es trobava en plena construcció i s’acostava el dia que la zona urbanitzada de Barcelona arribaria als límits dels pobles del pla. La ciutat no pensava aturar-se i, per això, els responsables municipals havien demanat a Madrid l’agregació de les viles i municipis que l’envoltaven: Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, la Vila de Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. També la d’Horta i Sarrià, que es van acabar annexionant a la ciutat uns anys després. El fet d’agregar-los permetria a Barcelona completar la malla de l’Eixample tal com Cerdà l’havia projectada.
El 20 d’abril del 1897 es va fer efectiva l’agregació a través d’un reial decret signat per la reina regent, Maria Cristina. De la nit al dia la superfície de la ciutat es va triplicar i la població es va acostar al mig milió. El nou ajuntament es va constituir el dia de Sant Jordi.
Els pobles del pla s’havien oposat en bloc a l’agregació. De fet, es van aliar per explicar a Madrid els motius de la seva negativa a formar part de Barcelona. El rebuig a l’agregació va tenir el seu clímax l’any 1889, quan unes 40.000 persones dels pobles del pla es van manifestar a Barcelona a favor de mantenir l’autonomia dels seus municipis. Van baixar per la Rambla, van seguir pel passeig de Colom i van arribar fins al Palau de la Duana, on es van reunir amb el governador civil.
Als governants dels pobles del pla els preocupava, per exemple, l’increment d’impostos per a les seves indústries o l’augment de preus dels seus productes a causa de l’aplicació de l’impost de consums barceloní. “També hi havia un fort sentiment de pertinença als pobles”, explica l’historiador Enric H. March. “El cas de Gràcia és especialment sagnant perquè Barcelona s’acaba annexionant una de les 10 ciutats més grans d’Espanya en aquell moment”, afegeix.
Aprofitant aquest aniversari, veïns dels sis municipis annexionats, ens expliquen què en pensen 120 anys després. Alguns reivindiquen que encara són un poble i d’altres recorden que els avis utilitzaven l’expressió “anar a Barcelona”.
