Ben Scott: “Internet no va ser dissenyada per accedir-hi igual que a la xarxa telefònica”

- Les infraestructures de telecomunicacions haurien de ser públiques? - Aquest és un problema que ara es comença a plantejar a tots els països europeus i també als Estats Units. El sistema de telecomunicacions és una part de les nostres vides, cada vegada més. Ara mateix Internet no és només un mitjà a través del qual enviem correus als amics i a la família. A més d'un sistema de comunicació personal, és un sistema de comunicació de masses i alhora sosté la infraestructura informativa de la nostra economia. La convergència de la transmissió de les dades econòmiques, les comunicacions personals i els mitjans de comunicació de masses en la mateixa xarxa està transformant les telecomunicacions d'una manera que no havia passat mai abans en la història. Per això, els governs i la societat hem de decidir què hem de fer amb aquestes xarxes. Tenim la responsabilitat d'assegurar que tots els ciutadans hi estiguin connectats, de la mateixa manera que, com a societat, decidim que tots els infants van a l'escola o que hem d'assegurar-nos que tothom té dret a accedir a un hospital. Hi tenim el mateix tipus de responsabilitat social. Evidentment, quasi cap govern encara no ha pres la decisió que les telecomunicacions han de ser un servei públic, però és un debat real i important que considero que hem de tenir. I si, llavors, decidim que tothom ha de tenir accés a Internet de la mateixa manera que tothom té dret a l'educació, llavors hem de modificar la manera d'accedir-hi, perquè actualment és un sistema comercial. És a dir, actualment accedim a Internet de la mateixa manera que va ser dissenyada la xarxa de telefonia, no de la manera en què va ser dissenyada Internet. Per tant, si volem una transició d'un sistema comercial a un sistema públic, tenim tres opcions: o bé hem d'arribar a acords amb les companyies de telecomunicacions; o hem de donar suport a les múltiples xarxes comunitàries emergents, treballant conjuntament amb les companyies de telecomunicacions, que són propietàries de la infraestructura; o creem un nou model que doni suport als objectius d'accés universal. En tot cas, són problemes complexos de resoldre, però aquests són debats que s'han de tenir i crec que seran cada vegada més comuns arreu d'Europa. - Quins són els països que estan més avançats del món, en aquest aspecte? - Els països escandinaus estan considerats els més avançats del món. Si mires què han fet Noruega o Suècia, per exemple. I també és molt interessant el concepte que tenen de les telecomunicacions a la petita Estònia, als països bàltics. Han invertit molts diners públics en col·laboracions publicoprivades amb les companyies de telecomunicacions per construir infraestructures de fibra òptica per tot el país. I si mirem el percentatge de població connectada a Internet és molt alt i els costos, molt baixos. Han intentat trobar un model en què el sistema continua sent comercial, però maximitza la probabilitat que els ciutadans estiguin connectats, perquè es dóna importància a la connectivitat. Opino que cada país és diferent, en la manera com gestiona el problema, però cada país comparteix el mateix desig, crec, de veure que tots els seus ciutadans estiguin connectats a Internet, perquè és valuós econòmicament i social. Des d'una perspectiva política, és una transformació destacable l'oportunitat que ofereix Internet a la participació ciutadana per l'accés públic a la presa de decisions del govern. És una oportunitat meravellosa que no havíem tingut mai. - Quin és el millor model? - Cada país ha de resoldre els seus problemes, però hi ha idees similars per resoldre el problema. Tots els països tenen un sistema de telecomunicacions que ja existeix: cables de coure i cables de fibra òptica enterrats, o antenes de telefonia. Hem d'utilitzar aquesta xarxa d'alguna manera, treballar amb aquestes companyies i assegurar-nos que tenim accés no només a les ciutats sinó també a les àrees rurals. I assegurar que els costos són raonables per a la classe treballadora, i no només per a aquells que tenen molts diners. Per tant, crec que una bona opció és treballar amb col·laboracions en què tens serveis comercials, xarxes comunitàries i punts d'accés públic a Internet. Crec que un dels millors models que he vist són les ciutats que asseguren accés gratuït a Internet en espais públics com parcs, places i també en edificis públics com escoles, biblioteques... No hi ha cap raó per la qual no haurien d'obrir-lo a l'ús públic: tots tenen accés a Internet i són edificis públics, per això existeixen. - Són prou transparents aquests sistemes? - Hi ha un gran debat a Brussel·les sobre la privacitat de les dades i crec que és el debat més important que hem de tenir, no només amb les companyies de telecomunicacions sinó també amb els proveïdors de serveis: el proveïdor de correu electrònic, les companyies que operen els webs en què llegeixes les notícies o mires la televisió. És molt important saber què passa amb les teves dades i la transparència és una qüestió crítica. D'alguna manera, considero que les xarxes comunitàries tenen responsabilitat en aquests nous desenvolupaments i noves idees. Crec, per exemple, que comunitats com Guifi.net són fantàstiques perquè mostren entusiasme i interès públic per la connexió a Internet i per compartir aquesta experiència de connectivitat. I no parlem només de connexió a Internet, sinó també connexió entre individus, localment a Catalunya, a Espanya o a Europa. Aquest és només el començament d'un nou fenomen. - El control de la informació, el tenim nosaltres o les companyies privades? - No tens cap control sobre com Telefónica gestiona la teva xarxa, no tens cap control sobre com Google opera el seu sistema de correu, no tens cap control sobre com Amazon ven els seus llibres: ets un client. Internet ha passat a ser tan important que fa que la gent es pregunti: és un servei comercial o és un servei públic? Si és un servei públic tenim responsabilitats, i la transparència n'és una sobre la qual hauríem d'estar parlant. L'emergència de xarxes comunitàries -creades i gestionades per la comunitat de forma totalment transparent, amb programari de codi obert- són una mostra del valor que tenen per a la població. I, com més persones es connectin a Internet, aquest valor augmentarà, i tindrà rellevància quan les generacions joves, que són les que realment entenen com funciona Internet, se situïn en posicions de presa de decisions. - La societat ha perdut el control de la informació? - Una de les coses que he après al llarg dels anys que he treballat en les relacions internacionals i les polítiques sobre tecnologia és que, a causa d'Internet, els governs han perdut el control sobre els sistemes d'informació. Fa 20 anys, un govern podia controlar la informació d'un país controlant els diaris i les televisions. Ara, amb Internet, no és possible. I fins i tot en casos com el xinès, en el qual es destina una quantitat immensa de diners a intentar controlar Internet, no pot. En controlen una part, durant un temps determinat, però no el poden controlar permanentment. Per tant, el meu punt de vista és que els governs han perdut el control sobre els sistemes d'informació i que no el recuperaran. Per tant, la responsabilitat dels governs és maximitzar els beneficis d'un sistema d'informació obert i intentar minimitzar els punts negatius. Reconèixer que tenen lloc a la vegada i que no pots emportar-te només els aspectes positius sense els negatius. Aquesta és, de fet, la naturalitat de la xarxa. I encara que la vulguis canviar, no pots. Per tant, val mes treure'n avantatge. És una bona situació: no hem tingut mai aquestes oportunitats i avantatges com tenim actualment gràcies a la xarxa. - Què és la neutralitat a la xarxa? - El terme neutralitat a la xarxa va ser encunyat per un professor de la Universitat de Columbia anomenat Tim Wu. Tim va escriure un article ara fa uns 10 anys en el qual deixa clar que un dels aspectes positius d'Internet és la neutralitat de la xarxa. Bàsicament significa que en l'enviament de missatges a través d'Internet no té importància qui sóc ni què dic: una vegada envio un missatge, l'operador de la xarxa el tracta de manera neutral. És a dir, si sóc aquí a Espanya i utilitzo el sistema de Telefónica, no importa si sóc l'alcalde de la ciutat, l'editor del diari més important del país, el rector de la universitat o una persona qualsevol. Quan utilitzem Internet, el tractament és neutre. Aquest és un aspecte crític i d'una enorme importància perquè la neutralitat de la xarxa és la raó per la qual Internet és diferent de qualsevol altre sistema de comunicació anterior. És a dir, en l'era dels diaris, només unes quantes persones eren propietàries de les companyies i tenien diners per imprimir centenars de milers de diaris cada dia. Si volies "parlar" a una ciutat sencera i no tenies un diari no ho podies fer. Després van arribar la ràdio i la televisió. Vam tenir televisions, ràdios i diaris, però sempre un nombre limitat i un sistema de pagament: o bé tens una emissora de ràdio, per exemple, o inverteixes en publicitat per tal d'influir en el contingut. Internet iguala tothom en els mitjans de masses. Qualsevol, en el seu portal web o el seu blog, és tractat exactament igual que la resta de pàgines web. I la popularitat s'obté d'acord amb la qualitat i l'atractiu del contingut i no segons l'habilitat d'influir en les companyies que posseeixen el sistema de comunicació de masses. Quan es va crear Internet, ara fa 20 anys, no hi havia tecnologies que et permetessin tractar un portal web diferent d'un altre. Actualment aquestes tecnologies estan disponibles i hi ha una enorme temptació de les companyies que són propietàries de la xarxa per dir: Google té molts diners i el blog del Ben no en té, per què no hauria de dir a Google que vull que tu em paguis més per un trànsit més ràpid entre els meus clients? I si això significa que no hi ha cap ample de banda relacionat amb el blog del Ben... a qui li importa si és un blog i no té els diners que té Google per pagar? Per tant, la idea és que no-neutralitat a Internet crea el mateix sistema de pagament que teníem en les altres formes de comunicació. En la meva opinió, seria un error terrible i trencaria la característica més important d'Internet: la igualtat.