A la Isabel Irlandés, barcelonina nascuda al barri del Carmel, encara li ressona, gairebé un any i mig després, la pregunta del milió: per què ningú no va aturar el tren de Renfe que va travessar l’incendi de Begís? De moment, no hi ha trobat resposta i desconfia de poder-ho aconseguir. És una de les 48 passatgeres que el 16 d’agost del 2022 van pujar al comboi que els va dur directes a les flames i el fum, un episodi que li ha canviat la vida. “Em sento confosa i desorientada“, admet als micròfons de betevé.

Ella va viatjar acompanyada dels seus dos fills, que aleshores tenien cinc i 10 anys. Des de València, van agafar el tren amb destinació final Saragossa que, unes parades abans, els duria al poble familiar i d’estiueig. Però a l’altura de la zona dels municipis de Begís i Caudiel, a la província de Castelló, van topar-se amb l’incendi forestal que s’havia declarat un parell de dies enrere. Els bombers i la resta de cossos de seguretat treballaven per extingir un foc que, diu la Isabel, continuava descontrolat.

De sobte ens vam topar amb les flames. Vèiem incendi per tot arreu, fum, els vidres estaven bullint…”
Isabel Irlandés, passatgera del “tren de l’infern”

Les flames, vistes des de l’interior del tren

“I, de sobte, ens vam anar aproximant a les flames. Els passatgers vèiem incendi arreu, fum que no ens deixava respirar, els vidres estaven bullint… El foc estava enganxat als vidres“, relata. Segons la Isabel, en un moment donat, enmig d’una pujada del recorregut, el tren es va aturar perquè un dels passatgers va activar el fre d’emergència. “La maquinista ─denuncia que no hi havia cap altre treballador de Renfe o Adif a bord─ va passar corrents i li vaig preguntar: ‘Què faig per salvar la vida dels meus fills?‘”, explica.

I afegeix la resposta: “Em va dir que sortís del vagó i baixés a la via si no volia morir cremada”. Enmig del pànic, aquesta és la decisió que van prendre alguns, però a les vies la situació no era millor perquè tenien les flames molt a prop i el fum, també. La Isabel va separar-se de la filla gran, que va córrer lluny de l’incendi, i ella la va seguir amb el petit de cinc anys en braços. Tots dos van patir cremades de consideració. “Jo en tinc de tercer grau, tota la part esquerra del meu cos. La cara i el braç sencer, amb empelts de pell que em van treure de les cames“, apunta.

Un punt aïllat del foc per salvar-se de les flames

Passats els metres de corredissa, van poder deixar el foc enrere i refugiar-se en un punt aïllat. “En arribar-hi vaig pensar: ‘Aquí sí, ens salvem!’“, va respirar alleugerida. Al cap d’uns minuts, el tren que havien abandonat va fer marxa enrere i, malgrat que la Isabel creia que tornava calcinat, no va ser així, i els passatgers que no havien baixat els van recollir. “Vint-i-escaig persones amb cremades…“, conclou. Caos, por, estrès i descontrol són les paraules que utilitza per descriure l’episodi que van viure i encara a dia d’avui té molts interrogants oberts.

La Isabel Irlandés es col·loca guants sobre les cremades per fregar els plats

Denuncia l’abandó i l’oblit de les administracions

Per què ningú va pensar en aquest tren? Qui va descuidar-se d’indicar que no sortís de l’estació o, si més no, que s’aturés abans de passar per les immediacions de l’incendi? Per què ningú se’n fa responsable? Hi ha una investigació oberta i ella i unes 15 persones més estan immerses en una batalla judicial —ara aturada per qüestions tècniques— perquè les indemnitzin i s’assenyalin els culpables de l’error. “Qui n’és el responsable? Renfe, Adif, Emergències, Protecció Civil… Ells són els qui ho havien de gestionar“, assenyala.

La Isabel reclama l’atenció i l’acompanyament de les administracions, tant de la Generalitat Valenciana com del govern central. També que la justícia es pronunciï i resolgui que els ajudin a cobrir les despeses derivades del que els va passar: psicòlegs i psiquiatres, tant per al fill com per a ella, i operacions d’estètica per curar la pell cremada, per exemple. Critica que, entre tots els costos i la baixa laboral, fins i tot ha hagut de deixar el pis de Barcelona. “El que demanem és justícia i humanitat”, conclou la Isabel.