Ja han demostrat des de fa anys que poden treballar com qualsevol altra persona i ara reclamen també un retir amb condicions dignes. L’esperança de vida de les persones amb síndrome de Down ha augmentat molt en les últimes dècades i una conseqüència és que els primers que van poder accedir al món laboral (a partir de l’aprovació el 1982 de l’anomenada llei LISMI), comencen a apropar-se ara a l’edat de jubilació anticipada prevista per a les persones amb discapacitat. Un d’aquests pioners és l’Andy Trias Trueta.
Complerts els 50 anys i després de 30 en el món laboral, també ha estat dels primers en deixar de treballar. Va començar al Futbol Club Barcelona amb 19 anys i va continuar després a la Fundació La Caixa, fins que el 2021 va plegar. Ho va fer, això sí, de forma voluntària. “M’he volgut independitzar de la feina perquè vaig començar a escriure les meves memòries”, explica Trias, fill del polític Ramon Trias Fargas i Montserrat Trueta, impulsora de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD).
Es podrien jubilar als 52 o als 56
Les persones amb síndrome de Down, com totes les que tenen una discapacitat, si han cotitzat 15 anys tenen dret a jubilar-se als 52 o als 56 anys, depenent del grau de discapacitat. “Jo em vaig voler avançar per tenir més temps per a mi, per la meva dona i per escriure”, relata. De fet, aquesta és la reclamació també de les entitats: permetre’ls gaudir d’una vellesa al més digne possible.
Per això, des de la mateixa FCSD, reclamen “més flexibilitat” en les condicions per poder jubilar-se. Segons la presidenta, Katy Trias, germana de l’Andy, “molt poques persones poden beneficiar-se” del retir anticipat, ja sigui perquè el grau de discapacitat és inferior al requerit (un 65 % per jubilar-se als 52; un 45 % per fer-ho als 56) o perquè no arriben a aquestes edats.
Una vellesa anticipada
“Envelleixen molt abans i a més hi ha una incidència gran de l’Alzheimer”, explica. “Hi ha persones que amb 40 o 50 anys ja comencen un procés de deteriorament. I són persones que han estat actives, han pagat impostos com tothom. Al final, les necessitats d’una persona amb síndrome de Down o sense no són tan diferents”.
L’Andy encara, de fet, aquesta etapa de la vida tenint en compte que “la vida és curta i només es viu una vegada”. Reconeix que ja no és una persona jove “però vella, tampoc”. I sobretot valora el temps lliure que s’ha guanyat després d’anys de rutina laboral: “Em sento més alliberat”.
