Sota l’aixopluc de la parròquia del Patriarca Abraham, al districte de Sant Martí, s’alça un petit campament de persones sense llar. El Carlos és qui s’hi va instal·lar primer —el 2017— però, els últims mesos de pandèmia, ha rebut companyia i ara ja són cinc. Ell té 60 anys i, després de tot aquest temps sense sostre, clama que no vol estar-se més al carrer. És una del miler de persones que cada nit dormen al ras a Barcelona.
“Estic cansat i vull estar tranquil. Vull tenir un habitatge com vosaltres, com tothom… un petit pis amb una habitació i una dutxa i ja està, és suficient”, explica al programa ‘bàsics’, de betevé. Mentre això no arriba, el Carlos s’ha fet del seu racó al carrer de Jaume Vicens i Vives una espècie de llar a l’espai públic. Hi té un llit, diverses taules i butaques per descansar i es cuida del seu petit jardí.
“Arrels Fundació em va comprar un somier de segona mà i els veïns m’han donat el matalàs“, relata, i afegeix que són moltes les persones que l’han ajudat, com els conductors d’autobús. Guillermo Pérez s’asseu sovint al volant del V23, que circula per davant del campament: “Li portem llet, suc, alguna fruita… Cada cop hi ha més gent al carrer a Barcelona. No sé si és que ningú hi posa voluntat i miren cap a un altre cantó”, es pregunta.
“Em guanyo la vida amb petites coses”
El Carlos treballa de manera informal en alguns comerços de la zona i fa feines per als veïns: “Em diuen el manetes. L’any passat vaig pintar dos pisos, cadascun de 120 m². Em van pagar diners… i de tant en tant 10 o 15 euros els puc estalviar”. I els moments en què pot descansar, s’asseu en una cadira a prendre el sol o bé a llegir. Un dels títols literaris que ara devora és ‘La noia del tren’, novel·la de suspens de Paula Hawkins.
Al principi […] tens por, fred, gana… i et trobes sol, com si fossis una persona salvatge
Explica que ell va veure’s empès al carrer després d’un conflicte amb la justícia i de nou anys a presó: “Tenia casa de compra a la Barceloneta, parella, una filla… i m’ho van treure tot”, denuncia. I quan va veure’s dormint al ras, reconeix que va passar por. “Al principi no coneixes ningú, no saps com és el carrer. Tens por, fred, gana, de tot… i et trobes sol. Sol, com si fossis una persona salvatge“, sentencia.
