El 12 de setembre l’Álvaro Fabra i el Roman Jané van viure de pròpia carn l’inici de la nova vida que havien escollit. Són dos joves, de 24 i 29 anys, respectivament, que després d’un temps de reflexió van decidir començar el curs introductori per convertir-se en sacerdots. Van entrar al seminari conciliar de Barcelona, on estudien i també viuen. Encaren set anys de formació al costat de pocs companys: són dos dels només quatre homes que aquest 2023 han iniciat els estudis per ser capellans a Catalunya.
És la xifra més baixa registrada al territori i Salvador Bacardit, rector del seminari, parla de “crisi de vocacions”. “Ho veig amb preocupació, però és compartida amb la resta de seminaris de les diòcesis de Catalunya i d’Europa. És un fenomen general que s’arrossega des de fa molts anys”, relata el mossèn. Per a ell, ho expliquen tres factors: el baix índex de natalitat ─“menys fills, menys vocacions”─, la manca de compromís “per tota la vida” de les noves generacions i la secularització.
“Quan descobreixes Déu, vols conèixer-lo més”
“Abans hi havia tradició catòlica i ara s’ha anat perdent. Hi ha interès per l’espiritualitat i la vida interior, però les religions estan més qüestionades”, apunta Bacardit. L’Álvaro i el Roman, però, en són l’excepció. Tots dos van néixer en famílies creients ─l’un a Sant Just Desvern i l’altre al barri de Sarrià─ i la vocació, narren, se’ls ha anat despertant de mica en mica. “És una decisió que s’ha cuinat amb temps. Quan de veritat descobreixes Déu, tens ganes de conèixer-lo més“, afirma el Roman.
Assegura que el procés és “una muntanya russa”, amb dubtes i inseguretats. L’Álvaro va començar-s’ho a plantejar fa uns tres anys, amb 21, i no es pren l’entrada al seminari com una decisió sense marxa enrere. “No és definitiu, és un procés per confirmar si realment el que Déu t’està cridant a fer és ser sacerdot”, explica. En el dia a dia a l’edifici, al carrer de la Diputació, hi és molt present l’oració i la pregària amb nois d’altres cursos. El despertador sona ben d’hora i l’un i l’altre encara s’hi han d’habituar.
“Déu m’ajuda a viure en la castedat”
Les classes s’imparteixen al matí, i a la tarda fan altres activitats, com esport. Uns hàbits diferents als que seguien abans d’iniciar el curs i instal·lar-se al seminari. El Roman és advocat i fins ara, tenia sou i feina, com també molta vida social: “M’agradava quedar amb amics, sortir de festa…”. No hauran de renunciar a tot, però sí a un aspecte claríssim: “A tenir una esposa, una família amb fills propis… però no és una renúncia només de part meva. Déu m’ajuda a viure en la castedat i en la virginitat”, confia l’Álvaro.
La majoria de gent dels seus entorns va entomar la notícia amb felicitat, però en alguns casos va ser difícil de pair. “La meva mare em va dir: ‘Jo ja ho sabia!’ i al meu pare potser se li va fer més feixuc”, relata l’Álvaro. Pel que fa als amics, molts li donen suport mentre que, d’altres, lamenta, s’han allunyat. Al Roman li sorprèn que no hi hagi més persones obertes a abraçar Déu: “La gent és molt impacient, i si no aconsegueixen creure-hi de bones a primeres, tiren la tovallola”, sentencia.
