En arqueologia, els guions no es poden escriure fins al final. El procediment habitual és que les excavacions vagin traient a la llum informació i materials nous a mesura que avancen, també passa que obstacles inesperats compliquin el procés. No és una excepció el que passa amb el refugi antiaeri que, com va avançar betevé, es va localitzar el febrer davant del número 44 del carrer de Piquer, al Poble-sec. En aquest cas, però, les sorpreses que han aparegut al llarg d’aquests mesos estan posant a prova la determinació i la perseverança dels arqueòlegs per culminar una excavació, com a mínim, diferent.
N’hem estat testimonis en primera línia al programa ‘Bàsics’, que, en coordinació amb el Servei d’Arqueologia de Barcelona, hem fet el seguiment d’un procés que es reprodueix cada cop que es localitza i s’excava un refugi nou. La troballa dels primers graons d’accés no va ser casual.
Arqueologia preventiva
Molts mesos abans, coincidint amb el començament de la reurbanització del carrer (el de Piquer, en aquest cas), es posa en marxa el que s’anomena arqueologia preventiva, un control d’obres que es fa sempre que hi ha indicis d’un possible jaciment.
La pista la trobem aquí a la llista de refugis del 1938, que documenta bona part dels construïts o projectats a Barcelona durant la Guerra Civil i que els referencia amb una numeració que ha perdurat fins ara. El web ‘La ciutat dels refugis’ en geolocalitza fins a 1.361. Al carrer de Piquer amb Nou de la Rambla hi situa el 292 i el descriu amb una galeria d’uns 40 metres de llarg.
“Cada vegada que a l’obra es fan (per dir-ho d’alguna manera) forats, hi ha un arqueòleg que va controlant”, explica Laia Macià, tècnica del servei. Per a la supervisió, que aquí feia el director de l’excavació, Marc Larumbe, disposava a més de plànols del refugi fets en aquella època, un “mapa del tresor” molt valuós, ja que indica el punt exacte on es trobaria el començament de l’escala d’accés.
La cala que hi fan per trobar els primers graons confirma la precisió dels plànols, però això no vol dir que la resta del refugi existeixi: “El podem tenir sencer o a mitges, o pot ser que el deixessin sense fer. Fins que no hi excavem i hi entrem no podem saber què hi ha”.
Tapat a consciència
El pas següent és extreure de manera manual tota la terra que cobreix l’accés, una escala que salva sis metres de desnivell. És sobretot runa i altres materials amb què el règim franquista va sepultar sistemàticament tots els refugis antiaeris per evitar que ningú els utilitzés com a amagatall. “Excavar-ho és una feina molt laboriosa perquè estan tapats a consciència”, explica Macià.
La contrapartida és que això ha permès en molts casos una bona conservació, ja que també es clausuraven amb una tàpia col·locada al final de l’escala, just on comença la galeria soterrada, i “saps que, des que es va tapiar, no hi ha entrat ningú”. Més enllà de la tàpia, és habitual trobar el refugi intacte, tal com va quedar fa més de 80 anys. Però no sempre és així.
Els treballs fins arribar al mur duren, en aquest cas, més d’un mes. Entre la runa s’hi troben proves que el refugi va estar en funcionament: cartelleria en català i en castellà, fragments de la barana de fusta, peces de la instal·lació elèctrica i fins i tot una bala disparada.
Continuïtat amb sorpresa
És a mitjans d’abril quan arriba el moment de saber si efectivament hi ha refugi més enllà de la tàpia i en quin estat es troba. Per comprovar-ho s’hi fa un primer forat, prou per mirar a ull nu. Quan la pedra cedeix, la llum torna a entrar en un espai que ha estat oblidat sota terra més de 80 anys. I el que en pot sortir són gasos tòxics propis d’un recinte confinat tot aquest temps.
Un cop airejada la zona i mesurats els nivells d’oxigen, l’arqueòleg sentencia: hi ha continuïtat, almenys uns metres. La satisfacció, però, dura el temps que triga a apuntar la llanterna a on la galeria gira a la dreta: “Ara em direu que estic de conya, però hi ha un segon tapiat“, exclama.
No és l’última sorpresa que l’excavació té preparada als arqueòlegs. El procediment es repeteix uns dies més tard amb la segona paret, però aquesta vegada, rere els maons, el que troben és, com a l’escala, més runa i més formigó, del terra al sostre de la galeria. No és que el refugi s’hagi ensorrat, no és cap esfondrament, es tracta de material aportat probablement a través d’un pou de ventilació. Un tipus de clausura que se surt de la norma habitual. Per què?
L’excavació, encara en marxa
“És clar que la voluntat és que la galeria quedés completament inutilitzable, però no en tenim una hipòtesi segura”, explica Larumbe. Lluny de donar l’excavació per acabada, l’equip encara continua avui, dos mesos després, buidant el refugi.
“Continuem perquè de moment té continuïtat i també ens motiva que està ben conservat estructuralment”. A la volta de totxana s’hi han trobat a més cartells i restes de bancs que confirmen l’ús que en van fer veïns del Poble-sec per protegir-se de les bombes.
“La valoració definitiva del refugi és difícil fer-la fins que no acabem”, apunta Larumbe. Potser també serà el moment de resoldre la incògnita de per què es va tapar tan a consciència i si el refugi 292 amaga alguna cosa més o no. “Ho resoldrem quan arribem al final”.
