El Monestir de Pedralbes disposa d’un jardí d’herbes medicinals basat en tractats d’agricultura i documents medievals. Al petit hort del convent hi trobem una parcel·la amb artemísia, espígol, poniol, farigola, sàlvia i moltes altres plantes que les monges feien servir per fer remeis. “Algunes d’aquestes herbes les fem servir avui dia per cuinar, però a l’època medieval es consideraven exclusivament un element medicinal“, explica l’Agnès Villamor, antropòloga i educadora del Monestir de Pedralbes.
A les visites que fa el monestir es pot descobrir un coneixement ben antic sobre aquestes plantes, que s’ha anat perdent amb el temps. “Les monges no tenien un coneixement exclusiu, era el coneixement d’aquella època sobre els principis actius que estan a la natura, que si els observes bé i coneixes els seus efectes es poden fer servir com a medicina”, assenyala Villamor.
Plantes miraculoses
Moltes plantes i herbes tenen principis actius que poden ser eficaços si la persona que els administra té uns coneixements. “Per exemple, la violeta té àcid salicílic, que és un dels components de l’aspirina. Per tant, un botànic o un expert sap perfectament quina part de la planta i en quin moment de l’any s’ha de collir per extreure aquest principi actiu. I això servia per fer medicines molt efectives“.
Entre les herbes que feien servir les monges i que trobem al jardí medicinal hi ha algunes que podem anomenar “miraculoses”. És el cas de la milfulles, un remei que es feia servir per tot un seguit de mals. “Era un remei miracle, per a úlceres i irritacions de l’aparell digestiu, també per a menstruacions doloroses, la grip, els refredats i les bronquitis; i fins i tot per a hemorràgies, les moreres, entre d’altres”, comenta Villamor.
Un remei per a l’enyorament
Com a dada curiosa Villamor destaca un remei recurrent que feien servir molt les monges del convent. “Qualsevol novícia que ingressava al monestir sempre passava, en algun moment, un mal d’enyorament o de nostàlgia de la família i de la vida fora. Per curar-ho, les religioses feien servir pols de rosa i una mica de sàlvia feta pols, tot això s’olorava per curar aquest mal”.
Un altre element que es feia servir en l’època medieval era la fruita, que aleshores no es considerava un aliment, sinó una medicina i només es prenia quan la persona estava malalta. “Hi havia una categoria dels aliments segons la seva noblesa. Com més a prop del terra eren, menys categoria tenien. Les cebes o els alls que es troben sota terra no estaven gaire ben vistos, els enciams eren una mica millor i les fruites, com que estaven a l’aire, eren molt nobles i adients per recuperar la salut“.
Els estats d’humor lligats a la salut
Villamor explica, a més, que el concepte de salut i malaltia que hi havia en aquella època era molt diferent a l’actual. Claudi Galè, metge del segle II, ho va sistematitzar de manera que es pogués entendre. Aquest metge es basava en quatre elements universals: la terra, l’aire, el foc i l’aigua. “El nostre cos internament també té quatre òrgans importants o humors: el cor (sang), el fetge (bilis), el cervell i els pulmons. Quan es descompensen sorgeix la malaltia, i per curar-la s’havia d’agafar algun remei que per les qualitats que té fos adient per compensar-ho”. L’antropòloga explica que precisament aquest coneixement comú de l’època ens ha deixat l’expressió “estar de mal o bon humor”.
