El 12 de desembre de 1903, naixia a Tòquio el tercer d’una família de cinc germans, amb un pare quasi sempre absent, i que amb els anys seria considerat per molts el millor cineasta de la història. Una consideració cap a la seva figura, per cert, que ell mai coneixeria, però no ens avancem als esdeveniments: en els primers anys de la seva vida, el petit Yasujiro Ozu només era un noi més, tímid i introvertit, que preferia saltar-se les classes per anar al cinema. Un nen, en definitiva, no gaire diferent dels que retrataria a ‘He nacido, pero…'(1932), una de les seves primeres pel·lícules.
Un treballador incansable
Però amb el temps, aquell jove es va convertir en un nom cobejat de la incipient indústria del cinema japonès, i un malalt de la feina capaç de rodar set pel·lícules en un mateix any. Ozu va començar a treballar en el cinema mut, retratant un Japó sacsejat pels efectes d’una crisi econòmica que afectava les classes més desafavorides. Els drames familiars i els retrats paternofilials que seran marca de la casa del cineasta ja es deixaven veure en aquesta època, però la seva carrera va rebre un fort impuls el 1937. La guerra de Manxúria, primer, i la segona guerra mundial, després, van traumatitzar el sentiment pacifista de Yasujiro Ozu, que després dels estralls del conflicte va dirigir alguns dels seus millors treballs. Tot i no rodar mai un film bèl·lic, l’impacte d’aquells anys que van devastar el seu país es deixa notar en el retrat d’una població adulta esclafada i resignada després de l’horror, com a fidel retrat de la societat del seu país.
El quadre d’homes adults asseguts al voltant d’una taula, consumint sake fins a caure rodons, serà habitual en tot el cinema d’Ozu. Ja sigui per ofegar penes o per celebrar alegries, els seus personatges beuen, i beuen molt. Quasi bé tant com el mateix Ozu, que consumia, juntament amb el seu guionista, una mitjana de 100 ampolles de sake per cada film que rodaven plegats.
Yasujiro Ozu, el cineasta assegut al tatami
El sake és un element habitual del seu cinema, però no n’és l’únic. A partir del final de la II Guerra Mundial, Ozu tracta obsessivament temes com la oposició entre el camp i la ciutat, entre tradició i modernitat, o el que és el mateix: entre una generació que va conèixer els vells temps del Japó imperial i una que s’obre a la democràcia. Aquests contrastos es situen sovint en l’àmbit de la família, i més en concret de les relacions entre pares i fills. Però això sí, Ozu defuig el gran moment melodramàtic, els conflictes es resolen en escenes calmades i amb diàlegs que flueixen amb una suavitat quasi realista.
Tot i presentar situacions quotidianes, Ozu era molt primmirat a l’hora de treballar la posada en escena. Si us fixeu en els seus plans, sobretot quan roda en interiors, la càmera està molt baixa, quasi a l’alçada d’una persona asseguda en un tatami. Aquest detall, constant en el cinema d’Ozu, va fer que durant molt de temps se’l considerés a Europa un director molt japonès, mentre que els japonesos, que el veien amb els seus aires de dandi, deien que era un cineasta molt occidental. Aquesta malinterpretació del seu cinema per part dels grans festivals va fer que, a nivell internacional, Ozu fos molt poc reconegut en vida, i no va ser fins 40 anys després de la seva mort que la majoria vam poder gaudir de clàssics com ‘Cuentos de Tokyo’…
Considerada com la seva gran obra mestra, i un dels millors films de tots els temps, condensa en les seves dues hores totes les virtuts del cinema d’un autor que va morir el 1963, amb només 60 anys, esgotat per una vida dedicada a rodar, beure sake… i beure sake rodant. Amb un corpus de 55 pel·lícules com a director, rodades en només 35 anys, Yasujiro Ozu va guanyar consideració a principis dels 2000, quan bona part del seu cinema es va editar en DVD a Occident. Ara, alguns dels títols del que sovint s’ha qualificat com a ‘millor director de la història’ es poden recuperar a la Filmoteca, que li dedica un cicle. I nosaltres brindem per ell, a poder ser, amb un bon sake.
