El basc Santiago Lorenzo va començar una carrera com a cineasta a mitjans dels 90 amb títols com ‘Mamá es boba’ (1997) i ‘Un buen día lo tiene cualquiera’ (2007) que ja mostraven el seu sentit de l’humor i la seva mirada cruel i tendre sobre els misèries del ciutadà comú. Enmig d’una indústria poc amiga de les novetats i els riscos, Lorenzo es va acabar afartant dels problemes per aixecar les pel·lícules que volia rodar i un bon dia va llençar la tovallola i es va dedicar a escriure.
Això, a més, va coincidir amb la seva mudança de Madrid a un petit poble segovià amb 15 habitants, un lloc tan recòndit que els mòbils no tenen cobertura. Però aquest mateix aïllament és per a Santiago Lorenzo una avantatge i una satisfacció, només interrompuda per les vistes ocasionals de turistes a la regió. La seva pau en aquest poble és tan gran que, tot i que li preguntis, no et dirà on és, no sigui que t’hi vulguis mudar tu també.
‘Los asquerosos’
L’aïllament i l’austeritat voluntària del camp és un dels temes de ‘Los asquerosos’ la seva quarta novel·la, el relat d’un jove que ha de fugir de la ciutat després d’un incident amb un policia i que descobreix que, al camp, a mida que es despulla de tot el que té es sent millor.
Amb aquest relat, el més polític que ha escrit Santiago Lorenzo fins ara, els motius habituals d’aquest escriptor hi són presents. Recursos com l’ús de neologismes, una prosa elaborada i un punt recargolada, la reflexió sobre la societat i una galeria de personatges urbans risibles però molt empatitzables poblen la novel·la. Aquí, a diferència del que passava a ‘Los millones’, ‘Los huerfanitos’ o ‘Las ganas’, situades a la ciutat, l’entorn rural és un element clau per entendre aquest elogi de la senzillesa que situa Lorenzo com una de les veus més rellevants de la nova narrativa espanyola.
