Deia Pablo Picasso que els artistes “haurien de tenir pares com els gossos amb pedigrí. Haurien de ser descendents d’algú”. Artistes com Cézanne, Goya o Velázquez podrien ser-ne els seus, ja que el diàleg del malagueny amb el passat va donar peu, per exemple, a més d’una cinquantena d’interpretacions de ‘Las Meninas’. Però ara és el propi Picasso qui exerceix de figura paterna a l’exposició “En el nom del pare”, en què una desena d’artistes contemporanis fan l’exercici d’enfrontrar-se amb l’herència estètica i ideològica de l’artista. Pilar Albarrazín i la família Morente protagonitzen algunes de les aproximacions que es poden veure fins al 24 de setembre al Museu Picasso.
El comunista dels ous d’or
Els artistes de la mostra aborden el pare des de perspectives a vegades contràries. D’una banda, l’obra ‘Guernica. Picasso comunista’, de Daniel G. Andújar, ens mostra la faceta més política i compromesa de l’artista, que va ser un membre actiu del Partit Comunista Francès des del 1944 i va ser objecte, fins i tot, la vigilància de la CIA durant la caça de bruixes americana. En una altra línia, la instal·lació ‘El hijo pródigo’, Elo Vega i Rogelio López Cuenca analitzen la imparable mercantilització del cognom i la figura de Picasso, que ha esdevingut una marca que moltes ciutats reclamen com a seva. Picasso, convertit en una gallina, o en aquest cas un caganer, dels ous d’or.
Miquel Barceló i la tradició taurina
La mostra permet veure per primera vegada el cartell de la cursa de braus del 25 de setembre del 2011 a La Monumental de Barcelona, l’última abans de l’entrada en vigor de la prohibició dels toros a Catalunya. L’obra de Miquel Barceló connecta en un fil invisible amb la tradició taurina de Picasso i Goya i amb una mitologia de la tauromàquia que ha brodat Tania Berta Judith a la seva peça ‘Minotauro’.
Santiago Sierra i l’explotació serialitzada del cos
A ‘Línea de 160 cm tatuada sobre cuatro mujeres’ (Salamanca, 2000) Santiago Sierra mostra quatre dones prostitutes i amb addicció a l’heroïna que van accedir a deixar-se tatuar una ratlla horitzontal a l’esquena a canvi dels diners corresponents a una dosi -equivalent a quatre serveis sexuals-. Una obra que ens remet a ‘Les senyoretes del carrer d’Avinyó’ i el context de prostitució de l’època de Picasso i que aquí adopta les formes més perverses de dominació capitalista i d’explotació serialitzada dels cossos. Es tracta d’una peça efímera que desapareix en el moment que les dones s’aixequen dels seients i que radicalitza les estratègies crítiques de l’art conceptual.
‘Els altres invisibles II’
Eulàlia Valldosera fa una interpretació mediúmnica en aquesta performance del retrat del 1957 de Jacqueline Roque, l’última dona i musa de Picasso. En aquesta acció, l’artista fa un exercici d’autohipnosi per convertir-se en antena i transmetre al públic les vibracions del quadre a través de la musa i el pintor que la va retratar múltiples vegades en els últims anys de la seva vida. La peça forma part d’una sèrie que Valldosera ja va iniciar amb altres quadres al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.
