Hi ha moltes maneres de ser mare. Avui dia es pot ser mare adoptiva, mare d’acollida o també ser madrastra, entre d’altres. Però… què en diu el cinema i la literatura de totes aquestes experiències?
1
‘L’adopció’
Daniela Féjerman, 2015
Durant molt de temps hi ha hagut una imatge romàntica de l’adopció internacional, una visió molt paternalista, aquesta idea d’anar a adoptar les criatures dels països del sud que ho necessiten. Amb el temps, això ha anat canviant i, pel·lícules com aquesta, ‘L’adopció’, que a més es basa en fets reals, també hi ha ajuden. En la mesura, són pel·lícules que expliquen la crua realitat de molts processos d’adopció internacional que venen marcats per les dificultats, la burocràcia i, en alguns casos, la corrupció.
2
‘Palimpsesto’
Lisa Wool-Rim Sjöblom, 2019
Una novel·la gràfica, novetat editorial de Barbara Fiore Comics, en què la seva autora ens explica en primera persona el periple que va haver de portar a terme per tal de poder conèixer els seus orígens. Ella va ser una nena adoptada a Corea, a finals dels anys 70 per una família sueca i assenyala, a través d’unes il·lustracions molt delicades, les nombroses dificultats i impediments burocràtics amb què va topar per poder trobar a la seva mare, i el dolor que això li va generar. Finalment explica com descobreix tot un entramat de corrupció i de negoci amb les adopcions internacionals, i com ella n’ha sigut víctima.
3
‘Ventres de paper’
Laia Asso, 2019
Es tracta d’una novetat editorial de Sembra Llibres i és, ni més ni menys, que la primera novel·la de Laia Asso. Aquesta història parla de tres dones: una mare a Etiòpia que es veu obligada a donar la que és la seva setena criatura en adopció, ella no ho vol però el marit la pressiona; la mare que adopta la criatura aquí a Barcelona i la nena, anys després que, convertida en dona, ha de fer front a un embaràs no buscat. La mirada múltiple que ens planteja Laia Asso en aquesta novel·la és molt important perquè la maternitat adoptiva en realitat és una maternitat en plural i això, a vegades, pot incomodar, però la “multimaternitat” és inherent a qualsevol procés d’adopció.
4
‘Marsella’
Belén Macías, 2014
Es tracta d’una pel·lícula que ens parla de la relació entre una mare d’acollida i una mare biològica. Aquest film ho deixa molt clar, és una família temporal. En aquesta història, una família acull una nena durant cinc anys, fins que el jutge considera que la mare biològica se’n pot fer càrrec de nou i li retorna la custòdia. I tot això dona lloc a la trama del film. De fet, hi ha diferents models de família d’acollida: d’urgència, de curta durada, llarga, de caps de setmana… Són famílies en què en alguns casos les criatures hi estan de manera temporal, per després en alguns casos tornar amb els pares biològics, en d’altres va a una família adoptiva de manera definitiva, i en alguns casos es pot quedar amb aquesta família que l’acull.
5
‘En buenas manos’
Jeanne Herry, 2018
Una de les virtuts d’aquesta pel·lícula és que presenta una imatge molt realista i detallada de com es porta a terme un procés d’adopció a escala estatal, en aquest cas a França. Ens ofereix tant el punt de vista de la mare biològica, que no vol quedar-se amb la criatura (presenta les dificultats amb les quals es troben els tècnics i treballadors socials de l’administració que han de gestionar l’adopció), com el paper de la família d’acollida i el de la mare adoptiva. Si les criatures no estan en una família d’acollida ni amb una família adoptiva, han d’estar en un centre d’acollida i aquesta es considera que és la darrera opció, perquè un ambient familiar sempre serà millor, ja que pot oferir una atenció i una cura més personal que no pas un centre on els professionals han d’atendre a diferents menors, amb problemàtiques diverses, diferents edats.
6
‘Pintas mucho. Una historia sobre el acogimiento familiar’
Cristina Bueno, Monstruo Espagueti i Flavita Banana i Lyona, 2018
Aquest llibre té un punt de partida que podríem dir que és una mica especial perquè el conjunt d’il·lustracions que hi trobem són resultat de quatre tallers que les autores van impartir en diferents centre d’acollida de menors. El llibre narra questa experiència i inclou també els dibuixos dels joves que hi van participar. L’objectiu és donar a conèixer la seva realitat sovint invisible, tant en centres d’acollida com en famílies d’acollida. El que assenyalen diferents organitzacions socials i professionals del sector és que calen més recursos, en particular per a les famílies d’acollida, si el que es vol és prioritzar aquest model, que és el desitjable i també més recursos per les famílies en risc d’exclusió social, a les quals a vegades per trobar-se en aquesta situació els retiren la custòdia de les criatures. Aleshores, més recursos perquè això no arribi a succeir perquè en general les persones més pobres, sense feina, que han estat desnonades, tenen més números per trobar-se en aquesta situació. Com si el fet de ser pobre t’impedís criar els fills.
7
‘Ladybird Ladybird’
Ken Loach, 1994
És una pel·lícula de l’any 1994, però els fets que retrata continuen sent vigents avui en dia, tant a Gran Bretanya com a casa nostra. En aquest cas, es tracta de la història d’una mare amb sis fills que li retiren la custòdia de tots ells, bàsicament perquè és pobre i el seu marit és un maltractador. A sobre que ella és la víctima, se l’estigmatitza, se la considera culpable i se la castiga encara més traient-li les criatures. És una història dura, però que es basa en fets reals. En aquest sentit, avui hi ha associacions i fins tot alguns professionals del sector que denuncien irregularitats aquí a casa nostra, com ara el funcionament i els protocols de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, que assenyalen que el fet que la retirada de la custòdia d’un fill depengui d’una decisió administrativa, és a dir, de l’informe que pugui fer un tècnic sense comptar amb la decisió d’un jutge, vulnera els drets de la família i els infants.
8
‘La Blancaneu i els set nans’
David Hand, 1937
La figura de la madrastra es presenta com l’antítesi de la bona mare, de la mare ideal. I en les pel·lícules de Walt Disney en tenim diversos exemples, un n’és la madrastra de Blancaneu. De fet, la idea que tenim de la madrastra es basa en una sèrie de tòpics i prejudicis que encara dificulten més el rol d’aquestes mares que exerceixen de mares de les criatures de la seva parella. Per canviar-ho, hi ha entitats que treballen de valent, com és l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar, que té un projecte fantàstic que es diu Va de papus, i que ofereix recursos a les famílies que podem anomenar “enllaçades”, integrades per dues persones que venen d’una relació anterior amb els seus respectius infants, si és el cas.
9
‘Sóc un papu!’
David Permanyer i Berta Rubio, 2015
Un d’aquests recursos que comentàvem anteriorment de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar són precisament contes il·lustrats que podem consultar en línia a la seva pàgina web i que expliquen la història d’una família d’aquestes característiques. El que em sembla molt interessant és que fins i tot proposen paraules alternatives a la paraula “madrastra”, “padrastre” o “germanastre”, que són paraules amb una càrrega molt negativa, molt estigmatitzant. Ells proposen en lloc de madrastra de parlar de mare afí, en lloc de padrastre pare afí, en lloc de germanastre germà afí. I fan un treball molt necessari.
