Arrigo Boito
Segurament la música és allò que millor recordem, però per a què el compositor s’inspiri i acabi apareixent la música, abans cal que algú hagi pensat en la història que explicarà, en aquest cas, l’òpera. De fet, en alguns casos és gràcies al llibret que el compositor pot aconseguir un títol d’èxit. I un bon exemple el tenim amb Giuseppe Verdi. Arrigo Boito va ser el seu llibretista en tres de les seves òperes de maduresa: “Otello” i “Falstaff”, però també va revisar “Simon Boccanegra”.
Temistocle Solera
Però abans d’això, i gràcies a un llibret de Temistocle Solera, Verdi es va convertir en el compsitor més important d’Itàlia. La llegenda ja la coneixem. Verdi va compondre una òpera còmica sense cap mena d’èxit (“Un giorno di regno”), just després de la mort de la seva dona i els seus dos fills. I va decidir deixar la composició, però l’empresari de l’òpera de Milà li va demanar que es llegís un llibret, i si li agradava que es repensés això de retirar-se. En arribar a casa seva va llençar el llibret al seu despatx i va quedar obert per unes pàgines on s’hi podia llegir: “Va, pensiero, sull’ali dorate”… us sona? I gràcies a aquesta òpera, “Nabucco”, Verdi va aconseguir un gran èxit a arreu d’Itàlia. Un èxit que va saber mantenir gràcies a òperes amb històries que generaven impacte entre el públic. Si avui dia els directors d’escena són polèmics, en l’època de Verdi ho eren els llibrets.
Francesco Maria Piave
L’any 1852 Francesco Maria Piave li va proposar escriure una òpera sobre una prostituta que s’enamorava d’un noi de bona família, i ella renunciaria a ell per no perjudicar el matrimoni de la germana del seu estimat. Posar una prostituta a l’escenari de l’òpera de Venècia va causar molta polèmica, però el resultat a dia d’avui el coneixem tots: La Traviata. Una òpera que quan va estrenar-se volia vestir als cantants com el públic, amb el mateix estil de roba. Però l’empresari de l’òpera de Venècia va demanar que, almenys, l’acció es traslladés 100 anys abans de l’estrena, i així no incomodar als senyors que, habitualment, anaven a festes amb noies com la protagonista de “La traviata”…
Lorenzo Da Ponte
Mozart va compondre un total de 22 òperes, però n’hi ha només 3 que va compondre de la mà del llibretista Lorenzo Da Ponte, i el resultat d’aquesta col•laboració és una trilogia que encara avui ens fa reflexionar sobre l’abús dels privilegis de la noblesa, els límits de la moralitat i… la fidelitat. La primera és “Nozze”. Una òpera còmica, però que amaga un missatge que Da Ponte tenia clar que volia fer arribar a la noblesa austríaca. De fet, va ser el mateix Da Ponte qui va convèncer a l’emperador Josep II d’Àustria que havien de fer una òpera basada en la polèmica obra de teatre de Beaumarchaise, i així van fer. L’òpera ens presenta a un astut criat, Figaro, que aconsegueix que el comte de la casa on serveix renuncii a un dels privilegis de la noblesa: el dret a cuixa. I amb bon humor, i melodies de gran efecte, aconsegueix fer-nos veure que si el poble hi posa astúcia, pot doblegar les intecions d’aquells que el governen.
Le nozze di Fígaro es va estrenar a Viena l’any 1786 amb un èxit relatiu, però poc després es va representar a Praga i va tenir un èxit aclaparador. Tan és així que van proposar a Mozart i Da Ponte compondre un títol per a aquella ciutat, i el resultat és aquest. I de nou qüestionen els privilegis de la noblesa. Gràcies a l’òpera un criat, Leporello pot riure’s dels nobles. I també és aquesta òpera la que qüestiona la moralitat d’aquells que ostenen el poder. Uns temes que a dia d’avui poden semblar-nos molt inofensius, però que en l’època de Mozart eren, com a mínim, tabú.
L’òpera “Così fan tutte” va ser la darrera col·laboració entre Mozart i Da Ponte, de fet va estrenar-se l’any 1790, un any abans de la mort del compositor austríac. I l’argument pot semblar-nos molt misogin: assegura que totes les dones són infidels. Però el rerefons és molt més cru, el llibret ens diu que l’ésser humà és infidel, i hem d’aprendre a viure amb això, tot i saber que la nostra parella pot ser-nos infidel, sense nosaltres saber-ho.
Hugo von Hofmannsthal
Hofmannsthal va escriure un total de 7 llibrets per Richard Strauss, el primer va ser l’òpera “Elektra” que va sacsejar el món de la música, i que la cruesa de l’argument li va permetre a Strauss arribar als límits de la dissonància amb un títol que és un cop de puny a l’estómac per l’espectador.
Però la següent òpera que compondrien Hofmannsthal i Richard Strauss, de nou, ho canviaria tot: “El cavaller de la rosa”. Molts han volgut veure un homenatge a “Le nozze di Fígaro” de Mozart i Da Ponte, i segurament ho és, però també conté un missatge que pot incomodar-nos a tots: el pas del temps. El personatge de la Mariscala es fa vella, perd la seva bellesa i això fa que la nostàlgia s’apoderi d’ella. Alhora, aquest llibret li va permetre a Strauss fer un gir estilístic i obrir les portes al neoclassicisme. És a dir, un tipus de música que vol recordar l’estil de Mozart o Haydn, però amb els coneixements de grans compositors com Richard Wagner.
AQUÍ POTS RECUPERAR LA SECCIÓ DE L’ALBERT GALCERAN SOBRE COMPOSITORS I LLIBRETISTES:
