L’art com a mitjà de propaganda
Les estructures de poder sempre han utilitzat l’art com un mitjà de propaganda. Des de les piràmides d’Egipte que emfatitzaven el caràcter diví del faraó de forma monumental, passant per les escultures idealitzades dels emperadors romans, o el palau de Versalles, que es va construir per tenir la cort sota control… fins arribar al segle XX quan les dictadures, per exemple, en faran un ús crucial, tant les feixistes com les comunistes.
Els nazis i en general tots els feixismes varen tenir l’art grec com a model, identificant-se d’aquesta manera amb un dels períodes més gloriosos de la història de la civilització occidental. Era com un “renaixement” de l’home.
A les escultures gregues hi veien reflectida una ànima sana, serena i equilibrada, com aquesta que veiem de l’escultor preferit dels nazis, Arno Brecker, que encarnava l’esperit ari.
La casa d’Adolf Hitler de Munic estava decorada amb mobles i pintures prou conservadores. L’autor del tríptic va ser el que va organitzar la famosa exposició titulada “Art degenerat”, en què els nazis van col·locar tots aquells artistes d’avantguarda que varen prohibir. Així doncs, l’art clàssic era sinònim de salut i l’avantguarda de malaltia, de “degeneració” en paraules nazis. Per tal de demostrar aquesta tesi, a l’ exposició varen col·locar fotografies de persones malaltes al costat de retrats d’artistes avantguardistes com ara Emil Nolde, Kirchner o Modigliani.
Així doncs, la innovació musical que significava el jazz també anava en contra de l’harmonia tradicional. Els crítics musicals nazis parlaven d’un ús exagerat dels ritmes sincopats i d’orgies de les bateries. D’altra banda no hem d’oblidar els orígens negres del jazz, una raça inferior, segons Hitler, amb un art, per tant, inferior.
També van fer una exposició dedicada a la música “degenerada”: aquí veiem una caricatura d’un saxofonista negre, que a més, si t’hi fixes, a la solapa porta l’estrella de David. El jazz durant aquells anys triomfava a Nova York, i segons els nazis eren els jueus els protagonistes d’aquest auge americà del jazz.
Art clandestí contra el feixisme
Criticar el règim era impossible, ja que et confiscaven els béns -com li va passar a Thomas Mann-, anaves a la presó o t’eliminaven. La poca crítica que hi havia es feia en la més absoluta clandestinitat a través de revistes o fulletons que passaven de mà en mà, com aquesta:
Planes d’una revista netament antifeixista i comunista, fetes per l’artista dadaista John Heartfield, el gran pioner del fotomuntatge. Però inclús aquesta revista, que en el seu moment va tenir una tirada important, va haver de traslladar la seva seu a Praga l’any 1933, quan Hitler va ascendir al poder.
Artistes crítics amb la política del seu temps
Goya
va ser molt crític amb la societat que li va tocar viure, inclús va ser censurat per la inquisició. La gran obra de Goya en aquest sentit són ‘Els caprichos’, uns gravats en què de forma molt cínica i grotesca denuncia l’abús dels més forts, la desigualtat social, la inquisició, la corrupció de la Església i moltíssimes coses més. I també ho farà a través d’estampes que es publicaven a un diari de Madrid, un mitjà fàcil per difondre les idees.
El triomf de la revolució a França havia donat ales a la gent per sortir i queixar-se del que no els agradava, però la censura continuava present. Un bon exemple d’això és l’artista Gustave Courbet, un activista polític que va participar en les revolucions de la Comuna de París, amb la qual cosa va ser empresonat i exiliat. Dones obertes de cames sense cap pudor ni idealisme, picapedrers i camperols com a protagonistes dels quadres -i ja no els nobles, la religió o la mitologia-, etc. Courbet era un radical que reivindicava les classes més desfavorides a través de l’art i trencava amb la moral tradicional.
Actualment tenim artistes que han estat censurats o empresonats pel seu art, malauradament tenim molts exemples. Parlant de revistes, ‘El Jueves’, per exemple, ha estat censurada diverses vegades per les crítiques a la monarquia espanyola. A escala internacional és inevitable citar Ai Wei Wei, que va estar empresonat i torturat per les autoritats del seu país. Últimament, Ai Weiwei treballa molt el tema dels refugiats i ell mateix va als llocs conflictius a gravar i a fotografiar. D’aquesta manera un flotador es transforma en una obra d’art, un dels seus gestos més icònics és fer la figa a aquells llocs que considera símbols de poder i que denuncia d’aquesta manera. Les càmeres de videovigilància en marbre ens volen fer obrir els ulls per dir-nos que vivim en un ‘Gran Hermano’… en fi, l’art d’Ai Weiwei és un art netament de denúncia.
A l’Iran, l’artista Shirin Neshat hi té prohibida l’entrada des de la revolució islàmica. Ella tracta el tema de la guerra santa així com les qüestions de gènere, sobretot el paper de la dona a l’islam a través de fotografies i vídeos tan interessants com aquest.
A l’esquerra un home i l’estadi ple. A la dreta una dona i l’estadi buit. A les dones els és prohibit cantar en públic… és també una metàfora de l’aïllament de la dona en una societat com la iraniana.
El CaixaForum va acollir el 2018 l’exposició ‘Turbulències’, en què els artistes feien una mirada crítica sobre el món on vivim i les polítiques dels governs. Un dels artistes destacats que hi va formar part va ser Harun Faroki, un dels més grans cineastes i videoartistes de les darreres dècades que va morir l’any 2014.
Aquest vídeo de Faroki era el que es mostrava al CaixaForum: a la dreta els soldats americans entrenant-se per anar al camp de batalla a través d’un simulador virtual, a l’esquerra mentre maten gent. És increïble la similitud del programa de l’entrenament amb un videojoc. Fa pensar en la matança que hi va haver a Nova Zelanda amb aquell home que va matar tanta gent reproduint-ho per YouTube. Molts artistes estan a l’aguait d’aquest problema: que cada cop hi ha menys diferència entre el món real i el virtual.
