Paco Candel va començar a escriure al barri de la Marina. Des d’allà, va retratar com ningú la vida i la misèria dels migrants que van anar a viure a la falda Montjuïc i es va convertir en la veu dels sense veu. Ho va explicar Genís Sinca, biògraf de Paco Candel, en aquest capítol del programa ‘Va passar aquí‘.
Retratant la misèria
Quan els Candel van arribar a Barcelona, van anar a viure a l’església de la Mare de Déu del Port, al centre de la Zona Franca, abans, can Tunis. Va ser gràcies a la feina que li havien ofert al pare, la de sagristà i campaner de l’església.
Paco Candel es va fer conèixer i reconèixer entre la societat literària de Barcelona de l’única manera que ho podria haver fet: retratant la misèria del barri on vivia i que havia vist de tan de prop a la parròquia. També va retratar l’ambient, no menys miserable, de les cases barates. Va descriure un per un tots els personatges que havia conegut quan hi vivia. Un d’aquests personatges era El Perchas, que es dedicava a espiar les veïnes quan es dutxaven per un forat a la paret.
La seva obra ‘Donde la ciudad pierde su nombre’ va tenir un èxit inesperat per a ell i, sobretot, va provocar la reacció gairebé immediata dels veïns que es van reconèixer a la novel·la, que el van anar a buscar per apedregar-lo i estomacar-lo. Per sort, no el van trobar. Però Candel es va passar tres dies amagat, forjant la idea de la segona part del llibre ‘¡Dios, la que se armó!’.
‘Els altres catalans’
L’èxit de la primera novel·la fa que Candel sigui conegut i comenci a escriure articles sobre la migració, de la qual ningú no havia escrit res. Un d’aquests articles es deia ‘Los otros catalanes’. Jordi Pujol el va llegir i va enviar Max Cahner, aleshores dirigent d’Edicions 62, perquè s’hi entrevistés i li encarregués un llibre que s’havia de dir ‘Nosaltres, els immigrants’. Però Candel li va dir que s’havia de mantenir el títol original, ‘Els altres catalans’, i que escriuria un llibre en què desfaria els mites dels xarnegos. El llibre va ser un èxit rotund.
Paco Candel era, a més d’un gran escriptor, un gran intel·lectual. Ell va ser qui es va inventar el terme “quart món” per referir-se a la pobresa dins el primer món representada pel ‘barraquisme’. I ho va exemplificar a través del que coneixia, els migrants que havien anat a viure a Montjuïc.
