Frederic Mompou és un dels compositors catalans més universals i figura essencial a la Catalunya del segle XX. Ho explica Miquel Maria Badal, president de la Fundació Mompou.
Criat entre campanes
Al passeig de Gràcia, 108, hi ha el pis on va viure els darrers anys de la seva vida el compositor Frederic Mompou. Però va néixer al barri del Poble-sec, a tocar de l’empresa de la seva família, una foneria de campanes. L’activitat industrial de la família va marcar la infantesa de Mompou: cada cop que es fonia una campana, la família, conscient de la finesa auditiva del petit de casa, el cridava per determinar-ne la qualitat del so. El record de les campanes de la infantesa es va traduir en la creació d’un so propi que va ser la signatura de Mompou: l’acord metàl·lic.
Mompou tenia una gran vida interior, cosa que li va donar un caràcter força introvertit. La seva música, segons Badal, “poètica i despullada”, reflecteix aquesta personalitat.
De la tertúlia a casa
Els aficionats a la música recorden Mompou assegut a la banda esquerra de l’escenari del Palau de la Música, al primer anfiteatre, amb la seva dona i altres amics, cada dia de concert. Amb aquesta colla d’amics tenien una tertúlia que es trobava al restaurant La Punyalada (1927-1998), al passeig de Gràcia amb Rosselló. En aquella època, Mompou ja era un home gran i la seva dona, Carme Bravo, patia per la tornada a casa del seu marit després d’aquelles trobades. Aquest va ser el motiu per traslladar-se al pis del passeig de Gràcia, a pocs metres del restaurant. Això va ser a finals del 1975.
Mompou, essencial
Ja de gran, el matrimoni Mompou va rebre a casa joves compositors que interpretaven la música del mestre. Aquest va ser un fet clau per al llegat del compositor. Mompou té la posteritat assegurada, però en el seu cas, els seus companys coetanis ja el van reconèixer com el més essencials de tots ells, cosa poc habitual entre professionals i artistes.
