Als anys 30, la boxa aixecava passions. El novembre del 1930, més de 65.000 espectadors es van congregar a l’estadi de Montjuïc per presenciar el combat que va enfrontar l’italià Primo Carnera i Paulino Uzcudun, dos pesos pesants dels més destacats del panorama mundial. Va ser el més multitudinari que s’hagi celebrat mai a Espanya.
Dos púgils diferents
Uzcudun era un noi de pagès i havia fet carrera a París. Abans, però, havia fet alguns combats a Espanya. Un d’aquests, a la plaça de La Monumental de Barcelona, on va guanyar el campionat d’Europa. Després va anar als EUA. Va arribar al combat de Barcelona procedent d’Amèrica.
Primo Carnera era un gegant de més de dos metres d’alçada a qui presentaven com la gran esperança europea per guanyar el campionat del món.
Un combat ajustat
Els boxadors van entrar a l’estadi per la porta principal acompanyats pels seus preparadors. Van pujar al ring i, segons les cròniques de l’època, es va fer el silenci per uns segons.
El combat estava previst a 10 assalts. Des del principi, Uzcudun s’abraçava a Carnera buscant un combat cos a cos. Però Carnera aconseguia connectar algun cop de tant en tant i anava puntuant. D’aquesta manera, Carnera va guanyar el combat pels punts.
Aquest combat va marcar l’inici de la carrera internacional de Carnera i, per contra, va marcar el declivi d’Uzcudun.
Un esport popular
La boxa va arribar a Barcelona amb estrangers, que van muntar els primers gimnasos. En aquella època, la boxa era un esport amb molts seguidors. Hi havia dos perfils d’espectador: el senyors o “senyoritus”, com es deia, i els obrers. Amb el temps, va arrelar entre els obrers, sobretot, en barris populars, com Gràcia o les Corts. L’espectacle de la boxa omplia places de toros, camps de futbol o sales de ball, com El Gran Prince, l’Olympia o La Paloma, que als matins es convertien en rings.
La dura vida dels boxejadors
Emili Solé, campió d’Espanya de boxa als anys 80, explica que la boxa d’abans era una batalla campal. El boxejador, a més, havia de fer combats cada quatre o vuit dies, cosa que els feia anar amb el cap una mica desendreçat. Per la duresa d’aquest esport, la vida del boxejador oscil·la entre els vuit i els 13 anys.
La boxa, de seguida va generar un gran negoci al seu voltant. D’aquesta manera, els boxejadors van convertir-se en professionals. Els boxejadors de Barcelona, però, eren gent modesta que vivien de manera austera.
El final de la boxa a Catalunya
L’esplendor de la boxa a Catalunya va tenir un final abrupte i definitiu amb l’inici de la Guerra Civil. A la postguerra es va reprendre, però ja mai més no va tornar a tenir l’èxit i la popularitat dels anys 30.
Uzcudun i Carnera van quedar mitificats a la memòria col·lectiva. Uzcudun va reprendre la seva carrera als EUA, però no li va anar bé. Va tornar a Espanya i va estar molt proper al règim de Franco, que el va convertir en un símbol. Tot el contrari del que va passar amb els boxejadors catalans, que van ser símbols de la República i, al final de la guerra, van ser perseguits i represaliats.
L’aparició de la Lliga de futbol va arrossegar les masses que abans seguien la boxa i aquest va ser el final definitiu d’aquesta disciplina.
Ho va explicar Julià Guillamon, crític literari i escriptor, en aquest capítol de ‘Va passar aquí’.
