Nascuda a Còrdova i amb orígens familiars a Guinea Equatorial, Elvira Dyangani Ose ha voltat i treballat a institucions prestigioses de tot el món, però sempre ha acabat tornant a Barcelona. El darrer cop va ser el 2021, quan la conservadora d’art i gestora cultural va trencar tots els motlles per posar-se al capdavant del MACBA.
Es va convertir aleshores en la primera directora dona que dirigia aquest equipament. En entrevista al programa ‘Terra fèrtil‘, defensa la necessitat de crear un museu “permeable”, que la ciutadania habiti i faci seu. “El meu ideal de visitant és el que torna”, assegura. Reconeix que indicadors com el nombre de visitants són encara importants, però li interessa més les experiències que s’hi viuen als museus.
I aquí hi entra en joc la capacitat d’interpel·lar la ciutadania. “El museu ha de ser una plataforma per portar a la palestra les redefinicions del món que fan els artistes. I un cop aquí, l’obra té una intenció poètica: què et vol dir l’obra? la teva interpretació i la meva seran diferents perquè tenim històries de vida diferents. I el que tu hi aportis, completa l’obra”, assenyala. Es basa en aquesta inspiració per argumentar que els museus “són i haurien de ser terra fèrtil”.
“Lloc de saviesa, però també d’ignorància”
En tot cas, resta importància al fet de no entendre d’entrada una exposició, ja que el museu és un lloc “d’anada i tornada de coneixement, però també d’ignorància. Pots establir que no en saps, per aprendre dels altres“.
Aquest museu, com a terra fèrtil, ha de tenir la possibilitat de canviar i adaptar-se als que hi treballen i el pensen, però també a l’entorn, fins i tot de qui “els observa a la distància perquè no se senten interpel·lats pel museu”. I el canvi pot passar per trencar amb el que anomena “la dramatúrgia del museu“, en què tot està guiat i pautat. Posa com a exemple l’exposició “108 dies”, que s’ha transformat cada 24 hores de la mà d’un artista o comunitat diferent durant 108 dies.
“Barcelona és un espai de redefinició constant”
Una altra terra fèrtil és Barcelona, assegura tot recordant totes les institucions i moviments que ha generat la ciutat, i dels quals en va ser testimoni quan hi vivia fa vint anys. “És un espai de redefinició de si mateixa i de la resta”, assegura. Fuig, però, de les visions nostàlgiques de la ciutat, tant personals com de perspectives postesdeveniments, per apostar per les potencialitats futures, que passen per “l’energia de la ciutat, el nombre de creadors” que hi sorgeixen.
Això sí, des del seu bagatge i especialitat en cultura africana, critica que encara queda camí per recórrer pel que fa a la “descolonialització dels museus”, ja que troba a faltar “cossos no blancs a l’espai urbà” i més multiculturalitat.
“Fer un museu permeable de veritat”
A més de tots aquests reptes, Elvira Dyangani Ose ha arribat en un moment en què el MACBA encarrila la seva ampliació. Un cop conegut el projecte, veu amb bons ulls la idea de galeria per fer possible el seu concepte de museu permeable: “Tindrem un espai gairebé de plaça porticada que s’estén dins l’edifici i s’obrirà al públic. Això fa que el museu sigui permeable de veritat a la ciutadania“. En aquest sentit, es mostra oberta a escoltar l’entorn i incorporar-ne les visions en un projecte de dimensió de barri, de ciutat i internacional.
