De mitjana, les persones que inicien un tractament per alcoholisme ho fan 10 anys després d’haver començat amb el problema. La gran majoria van començar a consumir alcohol durant l’adolescència i la joventut, i els qui ja han fet el tractament, no poden abaixar mai la guàrdia, ja que es tracta d’un trastorn crònic.
La normalització i l’accessibilitat de l’alcohol, factors de risc
La Loida va començar a beure quan era una adolescent i l’alcohol estava normalitzat a casa seva. L’entorn de la feina tampoc no la va ajudar, perquè treballava a l’hostaleria i tenia accés fàcil a la beguda. “No entenia la meva vida sense l’alcohol i se’m feia impossible pensar que havia d’estar dos anys sense beure”, explica, ara que ja fa dos anys que segueix un tractament en uns dels 15 centres d’atenció i seguiment de drogodependències (CAS) que l’Ajuntament de Barcelona té a la ciutat.
La dona està molt estigmatitzada”
Ella explica que va arribar un moment en què es va adonar que l’alcohol dominava tota la seva vida i estava destrossada anímicament, però, tot i això, es resistia a demanar ajuda. Explica que, pel fet de ser dona, l’estigma és més fort: “És una vergonya cap a nosaltres, en l’home és més normal“.
Tot i això, quan després de fer-se proves mèdiques va saber que els seus òrgans estaven bé, va pensar: “M’estan donant una segona oportunitat a la vida”. Per això, va decidir demanar ajuda a professionals i ara és conscient que per superar-ho “cal entendre què et fa anar cap a l’alcohol”, perquè, diu, és una via d’escapament.
Més de 30 anys en tractament: “No puc abaixar la guàrdia mai”
L’Antonio també va començar a beure alcohol durant la joventut. Té 54 anys, però des dels 21 anys que es va posar en mans de professional per tractar el trastorn. Va ser quan va tenir la seva primera filla, que va veure que tenia atacs d’ira que no podia controlar. Va estar a Projecte Home i allà el van ensenyar a conèixer-se ell mateix i a entendre per què bevia.
De vegades m’he autoenganyat en pensar que per una cervesa no passa res”
Després de 10 anys d’abstinència, va tenir una recaiguda molt important que el va deixar tocat. Explica que s’autoenganyava pensant que per prendre una cervesa no passaria res. “Si tothom pren una cervesa i no passa res, jo també puc”, comenta. Però, reconeix, que potser pots un dia, però al final acabes tornant a caure-hi i “se te’n va de les mans”. Llavors, cal començar de zero. Ara assisteix una vegada a la setmana a les trobades en grup del CAS. Això li dona fortalesa i l’ajuda a entendre que no pot abaixar la guàrdia.
Una de les claus de la recuperació, explica l’Antonio, també és ocupar el temps que abans dedicava a estar-se al bar. Ara passeja per la muntanya dues hores al dia i assegura que en gaudeix molt. “Penso: ‘Per què no me n’he adonat abans?’. Però no tenia les eines. Ara les tinc i ho aprofito”, reflexiona.
Dos anys de tractament i seguiment tota la vida
La Mar Torroella, psicòloga del CAS, explica que l’alta als pacients s’acostuma a donar entre dos anys i dos anys i mig després d’iniciar-lo. Tot i això, remarca que hi ha molts factors de risc per recaure-hi i puntualitza que és un procés que dura tota la vida: “El pacient aprèn que s’ha d’estar sempre alerta”, diu.
