FERRAN, voluntari del Telèfon de l'Esperança "A mi em va trucar una persona i em va dir: 'fa 10 dies que no parlo amb ningú'. I jo li vaig dir: 'doncs escolti, parlem del que vulgui'. I això passa, i és trist. La majoria de trucades és gent que té ganes de parlar, que té problemes de comunicació, que viu sola, que no té ningú, que no tenen família o bé que la família no els atén". En Ferran és un dels 180 voluntaris que atén el Telèfon de l'Esperança 24 hores al dia, 365 dies a l'any. El telèfon va rebre 22.600 trucades el 2016, un 4 % més que l'any anterior. Un 70 % dels que hi truquen són dones i, gairebé la meitat, per problemes de salut mental. MARIA ROSA BUXARRAIS presidenta de la Fundació Ajuda i Esperança "La gent en general està molt sola, necessita parlar, tenen problemes de depressió, de relacions intrafamiliars, de relacions entre les mateixes persones, i això significa que necessiten algú que els escolti, que tingui una mica d'empatia." Els voluntaris són bàsics perquè el Telèfon de l'Esperança funcioni però no tothom ho pot ser. Prèviament hi ha un procés de selecció i de formació. MARIA ROSA BUXARRAIS presidenta de la Fundació Ajuda i Esperança "A partir dels 26-27 anys, han de ser persones emocionalment estables, madures, que no estiguin vivint un moment difícil a les seves vides perquè han d'ajudar les altres persones".
Maria Rosa Buixarrais és la presidenta de la Fundació Ajuda i Esperança, l’entitat que gestiona el telèfon, i té clar que l’increment de trucades també es deu al fet que la gent ara els coneix més. La majoria dels que truquen són dones (un 70 %), la mateixa proporció que les voluntàries que fan possible aquest servei anònim, que s’ofereix les 24 hores al dia i els 365 dies de l’any. Els voluntaris són el motor que fa funcionar el Telèfon de l’Esperança, però Buixarrais recorda que “no tothom ho pot ser”. Han de ser persones de més de 25 anys, “emocionalment estables i que no estiguin en un moment difícil”, i que prèviament han de passar per un procés de selecció i una formació específiques abans de ser considerades aptes per poder començar a respondre al telèfon.
“Fa més de 10 dies que no parlo amb ningú”
El Ferran va apuntar-se com a voluntari fa uns dos anys, quan es va jubilar i va deixar la direcció d’una empresa. Hi dedica cinc hores dos dies al mes i té molt clar quin és el principal problema que té la gent que hi truca. “Necessiten parlar, és gent que està sola, que no tenen ningú, que no tenen família o que la que tenen no els atén.” I n’explica un cas extrem: “Un dia em va trucar una persona i em va dir: ‘Fa 10 dies que no parlo amb ningú'”, i jo li vaig dir: ‘Vinga, doncs parlem, del que vulguis’. La majoria de les històries que expliquen no són fàcils de pair i, a vegades, costa refer-se’n. Cada vegada que truquen diem: ‘ai, ai, ai, a veure què passarà’.” Les trucades són més freqüents a la nit i en períodes de vacances, “sobretot a l’estiu i el Nadal”, quan la gent, probablement, nota més aquesta solitud.
