“Les coses bones”, la secció més optimista del bàsics, repassa les notícies positives dels últims dies amb el periodista Carlos Márquez. Aquesta setmana s’ha fixat en les places i l’ús que se’n fa, en concret el debat que s’ha generat al voltant de la plaça dels Àngels i el seu ús com a skate park. També ha posat l’objectiu positiu al barri de Vallcarca i els Penitents, després de l’autoconstrucció d’una marquesina per a la parada del bus 87 al carrer de la Farigola, i fa un repàs de lluites veïnals. I per acabar, ha preguntat a Janet Sanz, portaveu del Grup Municipal de Barcelona en Comú, i Jordi Valls, tinent d’alcaldia d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme, la seva cosa bona.
1. El MACBA: places amb debat ciutadà
Mil·lennis més tard de l’àgora grega com a centre de la vida pública i política, Márquez troba curiós que aquests espais segueixin concentrant bona part de la discussió sobre què podem fer i què no hem de fer als llocs compartits. Ho estem vivint aquests dies amb la plaça dels Àngels, però ja havia passat abans a la plaça de Catalunya i a la d’Urquinaona, pendent d’una reforma que no arriba mai, segurament, per la dificultat d’intervenir sobre una parada de metro tan rellevant. El debat també ha arribat a la plaça Reial i a la de la Catedral, amb la dicotomia entre els veïns i els turistes.
Pel periodista, però, el debat hauria de ser sobre la recuperació de places que són rotondes: la d’Espanya, la de la Universitat, la de Tetuan, la de la Reina Maria Cristina, la d’Ildefons Cerdà, la de Karl Marx, la d’Alfonso Comín, la del Cinc d’Oros… Espais que, amb el pas de les dècades, han passat de ser llocs de trobada a nusos viaris. És a dir, diu Márquez, debatem sobre l’ús que tenen places que sí que són places però no intentem recuperar les que el cotxe ens va robar fa dècades.
Això sí, se salven les placetes de poble. I cada barri té les seves. A Sarrià, per exemple, hi ha la que segurament és, pel periodista, la plaça més petita i potser més bonica de Barcelona: la plaça de Sant Gaietà, coneguda com el raconet.
L’actualitat aquests dies, però, està a la plaça dels Àngels, la de davant del MACBA. Aquesta plaça és potser el millor exponent de l’urbanisme dels temps de Maragall, que va crear les places dures, que són un caramel per a la pràctica de l’skate.
En aquesta fotografia es veu la plaça en obres a mitjans dels 90. El periodista creu que poc podien pensar llavors que estaven construint l’espot de skaters més famós del planeta.
El cas és que els skaters van convocar una competició el 7 de setembre per a la qual el districte no va donar permís. Es va fer igualment i va acabar amb els organitzadors sancionats, però la Guàrdia Urbana no va actuar perquè, segons va dir Albert Batlle, es podria haver generat un problema d’ordre públic.
L’Eix Raval diu que la presència de skaters és positiva i que ha generat teixit comercial. L’Associació de Veïns del Raval els vol fora. El problema és que si els derives als skate parks aquest esport perd la seva essència canalla. El periodista ho compara amb els grafiters i el projecte Murs lliures, sempre trobaràs gent que prefereix moure’s al marge de les normes. A YouTube hi ha milers de vídeos que demostren que la plaça dels Àngels és la meca de l’skate mundial.
El debat, però, sembla que s’acabarà quan es faci la reforma prevista, que eliminarà l’aspecte de plaça dura. La idea és que estigui enllestida el 2027.
Aquesta plaça arrossega problemes de convivència que venen de lluny. Márquez ens fa viatjar a l’any 1791: la senyora Raymunda Desfontaines i de Miquel va escriure a l’Ajuntament per demanar posar un guarda-rodes a la plaça dels Àngels. Es queixava de les molèsties que generaven els carros que hi transitaven. I 400 anys després, el 1984, els carros que hi transitaven generaven problemes similars.
ent, hagués tingut els recanvis a punt o si el districte o l’Ajuntament s’haguessin assegurat que els tenia. I quina era la situació, per exemple, a principis de setembre? “Olor de vinagre i vòmit”.
2. Vallcarca i la lluita veïnal amb recompensa
Márquez fa aquest dijous un petit homenatge a la lluita veïnal, després de la notícia d’aquests dies que a Vallcarca els veïns han construït una marquesina per a una parada del 87 al carrer de la Farigola.
Últimament s’ha recordat la lluita pel transport públic a Torre Baró amb l’estrena de la pel·lícula El 47, però només a un parell de sortides de la ronda de Dalt, hi havia el veïnat de Vallcarca fart d’esperar que algú els col·loqués una marquesina. Tot i que s’hi va presentar la Guàrdia Urbana, l’autoconstrucció continua.
La història de Barcelona és plena de Manuels Vital, el conductor de TMB protagonista d’El 47. Només cal recordar les lluites, també a Nou Barris, per aconseguir equipaments i l’arribada del metro. I la rambla de Prim, que als anys 70 era una riera i avui és un eix vertebrador de Sant Martí. I avui en dia, el cobriment de la ronda de Dalt, llargament reivindicat.
El periodista, però, es queda amb dos exemples. Primer, la recuperació de Can Batlló, a la Bordeta, al districte de Sants-Montjuïc. Es tracta d’una immensa fàbrica tèxtil que va inaugurar el 1878 Joan Batlló. L’espai té una història apassionant que permet entendre la Barcelona del segle XX. Va funcionar fins al 1964 i l’any 1976 el PGM va catalogar el recinte com a equipament i zona verda. Són 135.000 m² que són el 25 % de la superfície de la Bordeta i que van estar 35 anys abandonats. Tres dècades de lluita veïnal, fins que finalment l’11 de juny del 2011 els veïns van poder accedir-hi.
I a qui podríem fer una pel·lícula de Can Batlló…? Márquez proposa Josep Maria Domingo, etern president del Centre Social de Sants, que va morir l’abril del 2023. Era un activista veïnal sense fissures: la conquesta del Parc de l’Espanya Industrial, la conversió a equipament de l’antiga fàbrica del Vapor Vell i la pau a Can Vies.
El segon exemple és sobre educació. Al costat del mar hi ha l’Escola Mediterrània. El centre va ser enderrocat l’estiu del 2007 per problemes estructurals originats pel ciment aluminós. A les famílies se’ls va dir que serien dos cursos en barracons, però van ser molts més. Finalment, va ser l’Ajuntament qui va assumir el cost de l’edifici nou, 4,6 milions d’euros. La primera pedra es va col·locar el 18 de febrer del 2012.
Qui podria protagonitzar la pel·lícula? Pel periodista, la directora de l’escola, Maria Ascensión Fumanal, o la presidenta de l’AMPA, Montse López, que el 12 de setembre del 2013, quan va obrir el centre nou, ja tenia una altra llista de reivindicacions.
3. La cosa bona de… Janet Sanz
Janet Sanz, portaveu de Barcelona en Comú i futura presidenta del grup municipal quan Ada Colau finalment deixi de ser regidora, va passar pel bàsics i va deixar la seva cosa bona, cent per cent musical. Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, ha estat la pel·lícula escollida per representar Espanya als Oscars i per Sanz això representa tota una generació que ha crescut amb la música del grup Los Planetas, ara que es compleixen 30 anys del seu disc debut, Super 8 (1994).
I la cosa bona de… Jordi Valls
Jordi Valls, tinent d’alcaldia d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme, també va visitar el bàsics i va deixar la seva cosa bona. Valls també va apostar per la cultura i la producció cultural a la ciutat amb el Manifesta i les bones exposicions. Però, sobretot, va voler destacar el bon moment del cinema en català amb els films El 47 i Casa en flames i va assenyalar la bona acollida del públic.
