El 7 de desembre és una d’aquelles dates que sovint la gent marca al calendari perquè, estant com està entre els festius de la Constitució i de la Puríssima, és una ocasió ideal per fer pont. Aprofitant l’avinentesa, i que molts dels nostres espectadors potser estan gaudint d’un dia de festa, a ‘Plaça Tísner‘ ens hem agafat al significat literal del pont per parlar de films en què aquestes construccions arquitectòniques juguen un paper clau.
‘El maquinista de la General’
Buster Keaton i Clyde Bruckman (1926)
No, no és una maqueta. La locomotora que veieu estimbant-se d’un pont és de debò. Concretament, un pont construït a prop de Cottage Grove, a Oregon. Aquestes imatges pertanyen a ‘El maquinista de La General’, un dels títols més divertits de Buster Keaton, un dels grans exponents del seu geni a l’hora de planificar i executar escenes arriscades, i una mostra de com de vertiginós podia arribar a ser el cinema mut.
Aquí on la veieu, aquesta és l’escena més cara de la història del cinema mut. L’escena es va rodar amb sis càmeres i un miler d’extres, a més de tot el públic que observava expectant el moment. En total, va costar 50.000 dòlars de l’època, que equivaldrien a 750.000 dòlars de l’actualitat. Un munt de diners per a una pel·li que va suposar un fracàs econòmic que va enfonsar al pobre Buster Keaton.
‘Les amants du Pont-Neuf’
Leos Carax (1991)
‘Los amantes del Pont-Neuf’ és una d’aquelles pel·lis amb una enorme capacitat de polaritzar al públic: o l’estimes molt o l’odies, per l’extremisme del tarannà dels seus personatges i perquè el seu director no té manies a l’hora de posar a prova als espectadors. La cinta de Léos Carax ens presenta a dos sense sostre que s’enamoraven en aquest punt cèntric de la capital de França.
Per a la peli, el pont-neuf és la llar dels personatges de la Juliette Binoche i el Dennis Lavant, una bombolla decadent i semiderruïda en què construeixen la seva història d’amor. I dic bombolla decadent i semiderruïda perquè la cinta s’ambienta en un moment molt concret del 1989, quan el pont estava tancat al públic per reformes i se celebraven els actes del bicentenari de la Revolució Francesa.
‘El puente’
Bernhard Wicki (1959)
‘El puente’ és una pel·li fonamental per moltes raons. La primera, pel retrat que fa d’uns fets històrics: a les acaballes de la II Guerra Mundial, els nazis van fer servir adolescents i nens com a soldats per intentar, absurdament, resistir fins a la mort l’embranzida dels exèrcits aliats. ‘El puente’ fa servir això com a punt de partida per mostrar la imbecilitat del fanatisme, que fa atractiva la guerra per a uns adolescents fins que descobreixen, quan ja és massa tard, que no és un joc, ni molt menys. I que no val la pena deixar-se la vida per un símbol, una bandera o una merda de pont.
Al cinema bèl·lic, els ponts sovint han tingut càrregues simbòliques, ja sigui com a objectius militars a ‘El pont de Remagen’, símbols del fracàs i la impotència a ‘Un pont molt llunyà’ o dels deliris megalòmans de l’ésser humà a ‘El pont sobre el riu Kwai’.
‘El puente de los espías’
Steven Spielberg (2015)
El pont, en aquest cas, separa dues realitats: del bloc capitalista i la del bloc soviètic. ‘El puente de los espías’ és una d’aquelles pel·lis que li pots plantar a la cara de qualsevol que et digui que Steven Spielberg no els agrada com a cineasta, perquè aquí fa una feina bestial. El film narra la història real de la relació entre un espia rus, el Rudolf Abel, i el seu advocat nord-americà, i la història arriba al seu clímax amb aquesta escena, en què el pres soviètic és intercanviat per un de nord-americà.
Aquí, com dèiem, el pont separa, però també serveix de passarel·la necessària per comunicar els dos blocs enemics a la Berlín tallada per la meitat pel mur. Així doncs, el pont es converteix en una porta d’entrada i de sortida, i en l’escenari que marca el destí de bona part dels personatges d’aquest film.
‘Historias del Kronen’
Montxo Armendáriz (1995)
Imatge mitiquíssima, la de la juguesca entre dos grups de joves que aposten a veure qui aguanta més temps penjat d’un pont de la M-30 de Madrid o, el que és el mateix, qui és el més mascle de tots dos.
La cinta de Montxo Armendáriz servia com a retrat més o menys realista del desencantament d’una generació que no havia hagut de combatre el franquisme, que creixia en un moment de certa abundància però que se sentia buida i desconcertada. I per escapar de tot plegat, cremaven la seva ràbia sortint de nit, desafiant l’autoritat paterna i cometent imprudències com aquesta, que marca una fita en el cinema espanyol de l’època. Potser no és el títol que millor ha envellit d’aquella fornada, però sí que crec que és dels més reivindicables.
