De ben petit, Joan Amat va quedar enlluernat per la capsa de música que tenia el seu pare, el pintor impressionista Josep Amat, un instrument que tenia prohibit tocar. Aquell so tan especial, que sorgia de la pressió de les pues metàl·liques sobre un cilindre d’acer en moviment, el va marcar de per vida.
Un cop jubilat, i amb 80 anys a l’esquena, Joan Amat té la col·lecció particular de capses de música més ben conservada de l’estat. Gairebé un centenar de peces anteriors al 1900 que cuida amb la meticulositat i l’amor d’un rellotger suís.
No conec ningú que tingui tantes capses de música i tan ben conservades… si existeix m’agradaria conèixer-lo”
El menjador de casa seva, al barri del Putxet i el Farró, atresora aquest conjunt d’instruments únics, no tant per la seva singularitat sinó pel fet que Amat ha aconseguit mantenir-los en funcionament “en un estat excel·lent”, fidels a la seva melodia. Adaptacions de temes de Chopin, Bizet, Händel, Schubert o Strauss, concentrats en fragments d’un minut de durada.
Mobles que fan música
“Alguns d’aquests instruments són veritables mobles”, diu Amat. El millor exemple és una capsa de música de gran format amb sis cilindres intercanviables que permet escoltar 48 melodies. Un instrument de la firma suïssa Bremond que inclou el so d’unes campanes i un timbal. Una meravella que Joan Amat va tornar a fer sonar després que les seves peces s’haguessin disseminat a causa del repartiment d’una herència.
Moltes de les “joies” que guarda a casa provenien de la col·lecció particular d’Ignasi Font Damians, a qui Amat va localitzar després de consultar revistes especialitzades, i també les desaparegudes pàgines blanques.
Òxid i mans destrossades
“El 90 % de les capses de música moren d’haver-les tocat“, explica Josep Amat, el seu principal enemic és l’òxid provocat per la humitat. Tots els instruments estan protegits amb una tapa de vidre perquè ningú no les toqui amb les mans. “Són molt més delicades del que la gent es pensa“, afirma el col·leccionista, que també deixa molt clar que és importantíssim no posar-hi el dit mentre estan en funcionament, perquè “et podria destrossar la mà, te la trituraria“.
Un mestre de la reparació
Allò que diferencia Joan Amat d’un simple col·leccionista és que ell s’encarrega de reparar totes aquelles capses de música que molts altres condemnarien a l’ostracisme. Fa molts anys que s’hi dedica, sobretot arran de la seva jubilació.
La seva fama ha arribat ben lluny, no només li porten instruments mecànics d’altres ciutats de l’estat, també han vingut del Conservatori Autònom de Caixes de Música, a Ginebra, per veure “com dimonis les arreglava“. I explica Amat que li van dir: “Això no ho fem ni nosaltres”. Cal paciència, destresa amb les mans i molt bona vista per bescanviar les pues del cilindre d’acer, que fan 0,3 cm de diàmetre.
Han vingut des de Suïssa per veure com dimonis arreglava les capses de música”
D’objectes quotidians a relíquia
“Es considera el primer instrument que emmagatzemava música“, explica Amat. Les primeres es remunten a finals del segle XVIII i el seu creador va ser el rellotger suís Antonie Favre, i van tenir força anomenada fins que es va inventar el fonògraf d’Edison.
Joan Amat té claríssim que en un futur les capses de música acabaran reduïdes a les petites i simples cançonetes que es venen a les botigues de records, i reconeix que en l’actualitat són gairebé una relíquia que només aprecien alguns romàntics com ell, que dediquen tot el seu temps lliure a un instrument mecànic tan fascinant com hipnòtic.
